... COSES A DIR ...

...Treballant per a fer REALITAT una il·lusió...

2010-03-31T18:34:00.004+02:00

Després d'aquest temps d'oblid... inclòs de deixadesa del blog, que amb aquests mesos 'en blanc' no he fet pas honor al nom que porta per títol... no és que no hagi tingut coses a dir. De fet no he callat mai. Sempre tinc alguna cosa a dir. Però aquests derrers mesos, no he tingut ganes d'escriure-les...

Han passat moltes coses, com sempre de bones i de dolentes, però tot i que hi han hagut de dolentes, han acabat portant coses bones...

Tinc la ment molt desperta, més que mai abans crec. Tinc projectes, en especial un que em fa molta IL·LUSiÓ i que tenia desat en un calaix. He estat hivernant massa temps, i ara torno a tenir ganes i forces per tirar-lo endavant. I aquesta sensació m'agrada! Quasibé ho oblido... però no! En el moment just: pam! Apareix l'ocasió i et dius "ara és el moment". I en aquest instant estic. I el millor de tot, és com sempre, les personetes engrescades que m'acompanyen. Que m'ajuden. Que fan que el projecte no sigui meu, si nó, NOSTRE. I això és GENIAL!

Segueixo. Hi ha molta feina per a fer. Però ho aconseguirem. En Pep Guardiola se'n va fer un tip de dir-ho la temporada passada: "Hem de persistir, hem de persitir i seguir persistint. Així és com guanyarem". I jo aquesta vegada ho tinc clar: VULL GUANYAR!

:::Sant Joan, més que mai:::

2009-06-22T11:53:00.003+02:00

COSES A DIR… Aquest és el nom amb el que vaig decidir batejar el meu blog. Però aquest últim mes, han passat certes coses que m’han deixat sense parla. Sense saber què dir… És ben veritat que sovint (i més del que em pensava) la realitat supera la ficció. I de quina manera…

He obviat escriure mentres el meu cap estava emboirat… He hagut de pair unes quantes coses que m’és impossible escriure i descriure…

Imagino que després de les vivències d’aquestes últimes setmanes el meu cervell ha desconnectat finalment per sobreviure… Massa canvis… i tots junts i alhora… canvis bons… i una tongada de canvis lletjos… un d’ells el més dolorós de veure i de viure i el pitjor de tot irrevocable… La vida sempre té dues cares, llàstima que mai puguin coincidir.

Però la vida segueix malgrat tot… demà és la revetlla de Sant Joan. Un mes després d’aquell dia, ens tornarem a reunir al voltant de la taula per sentir l’abscència que has deixat. Serà un mal dia per celebrar, però no pe recordar (com tants d’altres). I ho farem, perquè era la teva il·lusió. Ara, també és nostra.

:::BriL:::

...ANY 9...

2009-01-14T17:25:00.002+01:00

...Ja han passat 14 dies del meu nou calendari... 14 dies d'aquest any 9... 14 dies ineluctables que ens evidencien (com cada any) que la única cosa que realment canvia és que ens fotem vells/es!!..

Però tot i això, és maco envellir si ho puc fer amb valtros!

Tot just tenim per endevant 351 dies per canviar la nostre vida tantes vegades com volguem, evitant, si pot ser, caure massa sovint per l'IKEA...

Jo, de moment, la deixo tal i com està, perquè per primera vegada en molt temps, frega la perfecció! I en gran part, és gràcies al meu Papageno i els seus 'Pius-Pius' que fa que cada dia sigui únic i irrepetible.

... T'AMO AMB 'LUCURA'...

:::BriL:::

...2009...

2008-12-31T13:42:00.002+01:00

...Tot i que ve agafadet de la mà d'una crisi (o això ens volen fer creure), que aquest any nou que començarem en unes hores, ens ompli d'il·lusió, si més no, per a no perdre MAI les ganes de SOMIAR ni l'enpenta per lluitar pels nostres somnis...

...Aprofitem una altre oportunitat, per a viure a la nostre mida...

...Per a reunir-nos amb els que estimem...

...Per riure tan com poguem i plorar quan ho necessitem...

...Treballem per a viure i no pel contrari...

...Per a ser un/a mateix/a...

...Per... Per...

...Per viure tranquils/es de tant en tant i no haver d'esperar a morir-nos per a gaudir del cel, o del paradís, tenint-lo aquí tant aprop...

ELS MEUS MILLORS DESITJOS PER TOTS/ES VOSALTRES!

I el primer brindis de l'any per a celebrar que som i estem VIUS!

¡¡¡ENDAVANT LES ATXES!!!

:::BriL:::

...Yes, we can... AND HE HAS DONE!...

2008-11-07T11:10:00.001+01:00

... Així és la vida... així són les coses... Així són les persones que poden escriure noves pàgines de la història d'un país... un país que esclavitzava i humiliava a 'races inferiors' en temps passats... ara en l'actualitat, sembla que donen encara, alguna oportunitat al seny... Qui els hi anava a dir que al S. XXI un negre s'asseuria a la poltrona del despatx oval... Un negre, anomenat Barack Obama, és el 44è President D'EUA... Un bon capítol per a la seva història... I per la nostre.

...El temps i la pluja...

2008-10-29T18:59:00.004+01:00

Amb la facilitat d’aquell qui apaga i encen un llum, el temps que mai s’atura i que es pensa que és un contrincant invencible, s’encarrega de mostranr-nos qui hem estat… i tot rient com un nen entrameliat, amb una facilitat i certesa inquietant, ens passa la mà per la cara per fer-nos veure com som ara.
No se si a vosaltres us passa, però a mi la pluja em fa pensar. Veure caure les gotes d’aigua embolcallades pel cel grisos… resseguint amb els ulls els seu efímer viatge fins a esclatar al terra per esdevenir en petits tolls d’aigua on mirar-se… Em fa recordar, sovint amb nostalgia, molts bons moments que he viscut sota d’ella; d’altres amb tristor i anyorança per aquelles vegades que he dit adéu i la pluja queia per endur-se’m la pena.
El temps passa sense remei, i segueixo fent el cami que he triat, i això és una sort. Camino dia a dia amb la persona que m’estimo per construir amb ell la resta de camí que tinc (que tenim) per davant, i això és molt més que sort. Soc en aquest camí, gràcies a les persones que des del principi hi van ser per fer-me’l més planer, i que avuí dia segueixen les meves passes, això és la sort.

Així que, quan arriba el moment en que el temps ve per passar-me la mà per la cara per passar comptes de les nostres batalles i intenta mofar-se’n, soc jo qui riu, perquè mai abans, hagués pensat ser tan afortunada com ho soc ara.

:::BriL:::

... Són FUM ...

2008-09-09T10:59:00.001+02:00

Miro al meu voltant, i massa sovint, no entenc el què passa… Sempre fingint, sempre interpretant… Què complicat que ho fem per la por que ens produeix ser realment el què i com som, no el que ens imposem ser. En queden tant pocs i poques de transparents.
És una pèrdua de temps… i aquest mateix, és el que s’encarrega de delatar-nos. El que ens posa al nostre lloc, quan ens n’allunyem massa.
Ho veig cada dia. Desgraciadament, no ho paro de veure. Fins i tot en persones que no m’ho pensava… Aquells i aquelles que volen desaparèixer sense solucionar les coses quan pertoca. Aquells i aquelles que fugen. Els que abusen de la seva situació de ‘poder’ per a trepitjar els que el mantenen en aquella posició. Els/les que s’entesten en inventar-se, o en oblidar el seu passat perquè se n’avergonyeixen, perdent així, i sense remei, la seva escència… la que ens fa ser ‘jo’, ‘tu’, ‘ell’, ‘ella’, ‘nosaltres’, ‘vosaltres’, ‘ells’ i ‘elles’… Quanta gent es deixa seduir pel ‘lado oscuro’…
Per què teniu por de l’espontaneïtat?

De la senzillesa? De la veritat?
No creieu que fa més mal, i conseqüentment més por, no saber ni qui som?...

...BriL...

...Comiat en directe d'Antoni Bassas...

2008-07-21T17:39:00.001+02:00

Aquests van ser els derrers minuts en antena del director del programa líder d'audiència a Catalunya fins el moment. Ara veurem què passa...

... ¡¿¿¿la ràdio NACIONAL de Catalunya???!...

2008-07-18T13:26:00.001+02:00

Una llàstima. Sincerament, és una llàstima, no saber apreciar la feina ben feta. Com es pot deixar de creure, o de confiar, en una cosa que funciona? Jo ja no entenc res…
No fa ni un mes, que estava tot Catalunya cofoia, celebrant els 25 anys de Catalunya Ràdio. “La nostre Ràdio”. “La que fem entre tots”. Paraules que sortien de les boques de les mateixes persones que han desencadenat la marxa d’Antoni Bassas, i per defecte, de tot l’equip. D’això en dic, un bon extermini. I una bona enganyifa… No se de quina ‘crosta’ es poden referir alguns, quan desde sempre, tots, tan professionals de la casa com els que estem afora, l’hem anomenat LA RÀDIO NACIONAL DE CATALUNYA. Quina contradicció tan gran…
Ja se sap, que en aquesta vida, qui té la paella pel mànec és el/la qui sempre s’ensurt amb la seva. Trist, però és així. I aquests càrrecs, sempre van acompanyats dels sacs de diners que la resta no veiem, ni podem intuir. I no hem d’oblidar que Catalunya Ràdio, és una emissora PÚBLICA, i com a tal, regida i controlada pels càrrecs i institucions que ens governen. Així que crec que tot és força clar. En aquest país nostre, ja sabem per la història que ens avala, que quan quelcom molesta o genera l’efecte contrari, del que es propasa del qui mana, es va per la via ràpida: fer acallar la veu de la raó. En el cas d’antoni Bassas i el seu equip, si voleu en aquest cas, ha estat més elegant. Fent-li les propostes de canvis pel programa que li van fer, després dels anys de coneixença entre directius i treballadors dins de la casa, no em dirueu que era una manera còmode i fácil, d’obrir la porta i convidar-los a sortir…
No és que estigui defensant aferrissadament al programa d’en Bassas, o a la seva persona en si. Com en moltes coses de la vida, hi havia moments que coincidia i d’altres que no. Però aquí està la gràcia, generar i motivar l’opinió tan adormida que tenim en aquest país. Crec en el canvi, però sempre que sigui cap a millor i justificat. I aquest fet no l’acabo de veure clar…
A més, que ja n’estic fins el cap damunt, d’aquesta manipulació encoberta. Dia rere dia, la política i tot allò que té a vuere amb ella, em genera un fàstig com poques coses.

Què deu haver passat perquè el director del programa líder d’audiència a Catalunya, hagi vist que les idees renovadores de continguts ja no eren les seves?
Potser la cap de programes de Catalunya ràdio, i encarregada de conduir ‘Els matins’ apartir del 8 de setembre, ens ho acabi explicant…

Apa, aquí ho deixo.

Petonets!

... Aprenent a volar ...

2008-06-13T17:32:00.002+02:00

Fa dies que intento escriure. Però el ritme frenètic que em marca el moment de canvis en el que estic, no em deixa desconectar i relaxar el cervell. I a més, part del que vull escriure, no m'és gens senzill fer-ho... Aquestes darreres setmanes, han estat força intenses. Canvi de vida, de ciutat, de casa, d’habits… començar un projecte amb la persona que estimo, i compaginar la feina de la feina, amb la feina de casa… ara entenc a la meva mare (menys mal, que ella no llegeix el blog, sino, m’ho refregaria per la cara el que em queda de vida…). Aquest pas, m’ha fet pensar en moltes coses. I entendre d’altres que fins ara no podia ni concebre… I a tot això s’afegeix la trucada que vaig rebre de la meva amiga el 29 de Maig. Amb aquella fortalesa tan seva, i increïblement, tan sencera, em va dir que el seu company, en Carly, el nostre Carly, no va poguer véncer el càncer que des de feia més de tres anys el volia. No m’ho podia creure… De fet, encara ara, em sembla mentida. A l’endemà vaig anar a Collserola. No recordo exactament, quan feia que no veia a la Dinna. Mentres em dirigia cap a la capella, les cames em tremolaven com poques vegades ho han fet. I al veure’ns, ens vam fondre en una abraçada inmensa i llarga que no se quanta estona va durar… I allà estavem. Jo fent-me creus de lo forta que és aquesta dona que tant he admirat sempre i ella, esbossant somriures per a tothom que arribava. Així és la Dinna, una persona lluitadora, amb una gran energia, que mai s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de donar als altres tot i quedar-se sense per a ella.
Recordo aquells dies d’estiu que vaig passar amb ella a Platja d’Aro, ara farà tres anys, i em va dir una cosa que em va culpir intensament: “Sento devoció pel Carly”. Crec que amb això està tot dit.

Apartir d’aquell dia, ho veig tot d’una altra manera. Amb això no em refereixo al ‘carpe diem’ ni res d’això (que ja en soc partidària des de fa força temps) sinó més aviat, del camí que fem tots. De la nostre història. Similar a allò que es diu que ‘el passat sempre torna’. I en certa manera, és així. Potser sigui l’única menera de fer-nos entendre, que som com som ara, pel que hem viscut abans. No se si m’explico… En el meu cas, per exemple, em feia una certa por anar a l’enterrament per tot el que suposava: veure a certes persones, que temps enrera van significar molt per a mi. Una d’elles, evidentment, és en Joaquim. D’ençà que vam decidir posar fi a la nostre relació no ens haviem tornat a veure, ni tansols, ens haviem telefonat més. Potser la intensitat i brutalitat del que vam viure ens va desgastar massa… no ho se, però el fet és que era plenament conscient que allà m’el trobaria, i no sabia quina seria la meva reacció. Com també sabia que allà hi serien certes persones, que d’una manera indirecta ens van acompanyar en aquells temps de lluita… Fins aquell dia, tenia unes pors que ja me les he tret d’assobre. Perquè ara ja se com soc. Se qui soc. I perquè soc així. Ara ja no em fa por que torni el meu passat… Només lamento el fet de mirar cap al futur i veure, que ja em comencen a faltar masses companys/es de viatge…

“Cuando el pájaro no teme caer, vuela más alto que nunca”

Tan de bo, arribi a ser tan bon ocell com ell.

… Abril …

... Passin i vegin!...

2008-05-19T17:15:00.006+02:00

Després d’un cap de setmana en el que s’ha descansat com cal, s’ha disfrutat de la natura, s’ha gaudit de la pluja torrencial, s’ha cuidat i mimat el paladar i s’han carregat les piles de l’ànima en companyia de qui t'estimes; entomes el retorn a la rutina amb una certa despreocupació… Amb una calma i tranquil·litat que intentaré, em caracteritzi d’ara en endavant… (tot i que no prometo res…) aquesta 'ressaca' m'agrada...

El vell i bell mig del Parc Natural del Montseny. Un escenàri magnífic per a portar a la pràctica totes les accions que amb tanta anyorança, he enumerat a l’inici. I a més, per anar al Circ. Si. Tal com llegiu. Al Circ Cric per a ser més concreta. Ja ni recordava quants anys feia que no en trepitjava un… Diria, per a ser fidel a la meva memòria, que la darrera vegada que hi vaig ser, en Torre Bruno, encara cantava allò de “tigres (tigres), leones (leones), todos quieren ser los campeones…” en fi…

Així que per a grata sorpresa meva, en Jordi va agafar unes invitacions per anar a veure al mític i ferèstec Tortell Poltrona. Sota aquella carpa de lona gegant, on la màgia, les rialles, les bromes, els somnis, les llums, les il·lusions, i els nassos grans (i a poder ser, ben vermells) són benvinguts. Durant un parell d’hores, vam veure i disfrutar del GRAN ESPECTACLE de l’espectacle… (ja m’entendreu). Hipnotitzats per malabars frenètics, acrobàcies aèries trepidants, una roda alemanya de les més juganeres i majestuoses, vam arribar a sentir-nos com les criatures que diria, mai hem deixat de ser. I tot això, amanit amb les intervencions de la Srta. Titat, narradora del soculent festí, que ens havien preparat per a la vetllada… amb el cop de gràcia final: el Pallasso Tortell Poltrona ‘malabarejant’ amb sis cadires de fusta suspeses a l’aire, recolzades únicament, per la seva barbeta… què BÈSTIAAAAA!!

Quin GRAN ESPECTACLE de l’espectacle!! Aquesta és la conclusió que en va treure en Jordi i que comparteixo plenament. A fora. A fora de la carpa és on hi ha un bon circ! Però un d’aquells que fa por. Tot el contràri del que proclama el Circ CRIC quan et dóna la benvinguda a casa seva, el lloc on la por NO TÉ NOM. Tot el contrari del circ on ens acostumem a moure tots plegats diariament… només cal, posar una mica d’atenció al nostre voltant i observar detingudament el ‘tingladu’ que tenim montat: aquell munt de pallassos sense nas vermell que es dediquen a fer discursos en nom nostre a les institucions on representa han de vetllar pels interessos dels ciutadans, els acròbates que cada dia hem d’arribar a la nostre feina utilitzant trens, busos, cotxes, o simplement, a peu… Els cavallers i gladiadors que desenfunden les seves plomes, bolígrafs, veus, cables i demés, per a fer-se respectar com a professionals… els malabaristes que no tenen por d’endinsar-se per la ciutat de Barcelona en bicing… i què m’en dieu dels turistes? Aquell públic amb les galtones vermelles, carregats amb milions de plànols i guies de la ciutat, amb els objectius de les seves càmeres, sempre destapats, per agafar les millors instantànies a peu de platea… Quin espectacle tan intens i neguitós. No creieu?
Imagineu les mil i una situacions que podeu arribar a viure al llarg del dia… què passaria si ho traslladéssim, a un escenari dins d’una carpa??...

L’Art del Circ l’entenc com un món de contraris cercant l’harmonia. Mentres era allà asseguda mirant a aquelles persones que es deleixen per a fer passar una bona estona als que ens aixopluguem sota el seu paraigües, em vaig quedar perplexe al veure la gran quantitat de sentit comú que hi havia d’alt d’aquell escenari i quanta cosa inversemblant hi ha allà fora, quan tornes a la realitat…

¡QUE GAUDIU DE L'ESPECTACLE!

(PD: Per cert! Circ Cric, una visita més que recomanable!)

Petons!

...BriL...

... FENT CAMÍ...

2008-05-02T17:11:00.003+02:00

La vida no para de sorprendre’m. És ben cert que a vegades, vius coses que ni tansols, havies somiat que et passéssin… és ben curiós.

En menys de dos mesos he sentit que tornava a posar rumb a tot allò que no en tenia… I no és fácil mantenir la direcció i orientació, quan ets en mig d’una tormenta de llamps i trons… però si tens algú al costat, que et va xiuxiuejant per a guiar-te i t’agafa la mà per acompanyar-te, com és el meu cas, la tormenta, és menys molesta.

Sembla que ara les coses comencen a agafar forma, perquè mai és tard per a rectificar…

Avui fa poc més d’un mes, que vaig estar passejant per Suïssa, enamorant-me encara més a Berna, i demanant desitjos abans de creuar el Pont de Luzerna.

Avui fa un mes que treballo a la Cadena SER. Un mes en el que no m’ha calgut massa esforç per a reconciliar-me definitivament, amb allò que no hagués hagut de deixar mai: La Ràdio. I la veritat, he revolucionat força el galliner… aquesta colla estava força avorrideta crec…

I ahir, d’una manera improvitzada, però sempre amb aquella alegria que ens caracteritza, en Jordi i jo vam estrenar el que apartir d’aquest mes, es convertirà en casa nostre.

A pesar que no sabem si finalement el minitrasvassament serà de l’Ebre o del Roïne, si acabaran abolint el batxillerat nocturn, i tot i que el Barça, no guanyarà la Lliga, ni la Champions, ni res de res… (i soc plenament conscient que aquesta colla de petardos podrits de calers no s’han trencat pas cap ou ni per a guanyar-se, encara que fos, una miqueeeta la nostre llàstima per l’esvandida que els hi han fotut… sincerament, vergonyosa temporada, imperdonable comportament i actitut dels jugadors, i pobres il·lusos de nosaltres per a creure’ns allò de ‘tots units fem força’… derrotes merescudes i un bon ‘paseillo’ blanc per acabar d’enfonsar-lis el poc orgull que han demostrat posseïr).

Bé. Fet aquest apunt (què diferent del que vaig fer de Sant Denis…) Només dir que si la felicitat només es té plenament, en moments comptats, crec que ara és un d’ells!

Petonets,

…Abril…

... NOU RUMB ...

2008-03-16T21:33:00.002+01:00

Una de les poques coses que podem dir que són nostres, i sentir-les com a tals, són les decisions. Decidir. L'acció de decidir... és ben nostre. Fins hi tot, quan en algun moment o altre, pots rebre coaccions, intimidacions o persuacions d'algú extern. Inclòs consells privatius típics com 'si fos tu, jo no ho faria'... 'si em trobés en el teu cas, no crec que escollís aquest camí...', 'hauries de ser més realista...', 'más vale pájaro en mano que...', tots ells infundats i sense sentit, perquè es basen en la possibilitat però no en la provabilitat. Però , al cap i a la fi, un/a mateix/a és qui decideix en última instància. Pots cedir, i deixar que la teva decisió vingui presa per algú altre (fet que ja implica la teva pròpia decisió de no decidir) o pots deixar-la sortir de dins teu. Personalment, opto pel segon cas.

I jo, ho he tornat a fer. He decidit canviar. Anar més enllà del que creia que podia. En mig del camí, m'he trobat una font per a refrescar-me, que no estava presvita al recorregut que havia traçat en un principi. Però així són les coses, no sempre pots preveure el que et vindrà, i sort d'això.

Torno a empendre un nou rumb. No només professional, sinó personal, el projecte que realment més m'importa i que percebo en tot moment, que es va fent més sòlit dia rere dia.

Per tornar al lloc, del que sempre he sentit que hi pertanyo.

Per NOSALTRES.

Per Suïssa.

...Abril...

... VA PER A TU ...

2008-03-10T14:53:00.003+01:00

Se que fa temps que descuido el meu blog... però la manca de temps, no em perme't dedicar-m'hi a ell tot el que m'agradaria. Però avui, esgarrapo uns instants, per a FELICITAR-TE! Perquè avui, és un dia important per a TU. I només per això, també ho és per a mi.

El primer 10 de Març que compartim. El primer de molts i molts més que han de venir, i que m'encantaria poder passar-los al teu costat, com faig avui. Acompanyan-te a rebre aquets 34 meravellosos anyets. Vull que siguis FELIÇ. Però no només avuí, no. Si no tots i cadascun dels dies, que des d'aquella nit a l'Auditòri, et vull regalar i viure amb tu, disfrutant de la teva companyia, de la teva veu, de les teves mans, de les teves abraçades, del teu riure, de les teves enrabiades quan estàs cansat, i de les teves enormes ganes de viure que t'empenyen a continuar batallant per la vida com aquell Sant, que es va afrontar al drac i va salvar a la doncella. I TU ets així. Un lluitador. I no arribaràs a saber mai, lo afortunada que em sento, de saber i sentir, que amb TU és amb qui vull passar la resta de la meva vida.

FELIÇ ANIVERSARI VIDA!

T'estimo,

Abril

... UN REFUGI ...

2008-02-15T19:03:00.005+01:00

¿Heu tingut mai la sensació, que de tantes paraules, tantes instruccions, tantes coses a fer, tantes directrius, horaris, pressions, feina i més feina, el vostre cap sembla que vagi a explotar? Segur que si. Tal i com funciona el món en el que vivim, és força pecul·liar i singular, aquell o aquella, que no sent el seu cap, talment com si fos una olla a pressió...
Així és com sento el meu. Com una olla a pressió. La feina a la productora m'esgota tota la energia... Una feina així, demana, no què dic ara... EXIGEIX tota la concentració i dedicació en cos i ànima per a controlar, supervisar, esbroncar quan calgui (cosa que encara no he fet, i no crec que ho faci, tot i que s'em demana...), recopilar dades, sincronitzar agendes, concedir reunions, organitzar-ne d'altres, visitar sales de teatre, formar als coordinadors, arxivar, passar-te les 9h de feina pendent del telèfon i quan no, l'aparell infernal ja s'encarrega de trobar-te, ja... Uffff!! Esgotador. Però motivador alhora. Jo com sempre amb les meves contradiccions... ja ho se... però què és la vida, sino una gran contradicció?... no patiu, ara no tinc cap ganes de filosofar.

Aquesta setmana ha estat força dura. Feixuga. Cansada. I segons com, desmotivadora... Ja se sap que els processos d'adaptació són com són...

Aquestes nits, tot i lo feta caldo que estava (físicament i mental), no podia parar de pensar i d'escriure... no, al blog no... però si a les meves fidels llibretes. Un acte d'autosanejament del conscient, i del que no. Sempre he pensat que la intimitat d'una persona, es fa realitat, quan sap estar amb ella mateixa, i es reconeix. Uns moments de soletat. D'aïllament. Un viatge estàtic físicament, però no pas cognitivament. Molta gent d'això li en diu fer la migdiada... però jo em refereixo a la finalitat, a l'objecte del son profund: somiar. Però amb els ulls oberts. Jo necessito els meus moments de SOMNI. Un lloc on m'agrada estar-m'hi quan sembla que no és possible viure allà afora. I no estic parlant de fumar-se cap herveta màgica... Sino, crear una Filosofia del mobiliari, com va fer Edgar Allan Poe, per exemple. En una Nord Amèrica caòtica, en el seu temps, dividida en dos, on la maquinària i els calers començaven a ser la malaltia que anys després els deixaria una cicatru força profunda... El Sr. Poe, es va inventar, imaginar, una habitació concebuda per a fer exactament això: aïllar-se, per ser.
(l'altre nit em vaig retrobar amb aquest vell amic...)

... Un refugi... Això és tot. Un indret, un lloc, una habitació, una montanya, o el que sigui, però que hi estiguem tranquils una estona prou llarga, per a poguer somiar i imaginar, com soliem fer quan no aixecàvem un pam de terra, i quan amb ben poca cosa, construíes grans i forts castells... A vegades em ve a la memòria, aquells estius amb en Richi, negant-nos sempre a fer-nos grans... estirats al bell mig de l'esplanada on acampàvem algunes nits per a contemplar i contar quants estels passarien per sobre nostre... somiant i imaginant unes vides i un món, que no s'assemblen en res a aquest. I deprés diem que els nens no saben de què van les coses... de petits ja ens les veiem venir...

Per acabar, una petita mostra instantània d'aïllament (cadascú escull com fer-ho). Va ser un moment força estrany i impactant, veure a aquest home recitant salms en veu alta, amb els ulls tancats, entremig de milers de càmares digitals de guiris (entre ells/es jo) que visitàvem el cementiri jueu de Praga.

Feliç aïllament!

Petonets,
...AbriL...

... COM L'AU FÈNIX ...

2008-01-24T19:41:00.000+01:00

Bé, seguint les indicacions dels meus/meves lectors/es més fidels: ESCRIC. Si. Teniu raó. He descuidat força el blog darrerament… Ho reconec, soc poc constant amb ell… Però, com he explicat en altres ocasions, per a mi escriure és una terapia, i com a tal, he de fer-la amb tranquilitat i calma. En aquells moments en els que li puc dedicar exclusivitat… Últimament, no he anat massa sobrada de momentets d’aquests…
Al que anava…
D’ençà l’últim post que vaig publicar, han passat força coses. Posant-li un ordre a tot plegat, us ho podria resumir en: 31.12.07 un final d’any agre-dolç podria dir, per una part va ser el meu últim dia a Ràdio Castellar, i per l’altre, va ser un final d’any màgic i especial com pocs, perquè el vaig compartir amb la persona que estimo. A partir d’aquí, durant la primera setmana del nou any, el meu neguit en trobar una feina augmentava sense remei. Enviant currículums, mails, trucant aquí i allà… ja sabeu com funciona, això de buscar feina. Ja portava més de quatre mesos preparant-me per aquest pas, i en aquells dies, al no rebre respostes fermes, la desesperació per perdre de vista el despatx era la meva primera ocupació i dedicació. La segona setmana, dedicada a la Güessi (la meva estimada iaiona), ja que l’ingressavem per a fer-li les seves sessions del tractament per a combatir aquesta malaïda enfermetat que la va posseint a poc, a poc, però insistenment. A tot això, es va afegir la Sra. Grip… cohabitant amb ella i els 40º febrils…
16.01.2008: Entrevista de feina a les 9.30h a Transeduca, una productora d’espectacles infantils i juvenils de Cornellà, que treballa pels centres educatius de tot l’estat espanyol. Buscaven una productora. Perfecte! Doncs ja la teniu aquí, amics! L’entrevista va durar 40 minuts. Va acabar amb aquella frase que agrada i neguiteja tant “Dijous (a l’endemà) acabem la ronda d’entrevistes, com molt tard divendres et trucarem per dir-te si passes la primera selecció o no”. D’acord.
17.01.2008: 17.30h em truca la Cris de Transeduca “has passat la primera ronda de selecció. Si finalment t’interessa la feina, ens has d’enviar un projecte parlant de Menorca com a nova zona d’explotació de la nostre empresa. Dilluns a les 8h ha l’hem de tenir al nostre correu com a molt tard”. Estupendu!
Ja em veieu reunint tota la informació ‘habida y por haber’ de la fantàstica illa de Menorca. Va ser un cap de setmana trepidant, en el que la meva companya d’alegries i penes, l’Aguilucha Mayor, em va donar més que un cop de mà. Diumenge 20, passades les 22:30 de la nit, vaig enviar el projecte. Dilluns 21, 16.30 (aprox), em torna a trucar la Cris… responc… suor freda… i em diu: “t’han triat a tu. Pots venir demà a les 9h per parlar amb el gerent i la cap de producció?” Tu diràs! I ja ho tinc. Demà divendres, signo el contracte, i el que és més important: SÍ AMICS! D’aquí menys de 15 dies marxo del despatx, no se si per no tornar mai més (ja se sol dir, que la vida dóna moltes voltes i no saps mai on et portarà), però de moment la meva realitat és aquesta, dimecres 6 de Febrer deixo el despatx, i tindré una única feina. Una feina estressant, on viatjaré força pel que sembla, seré la cap dels coordinadors a les sales de teatre, i gestionaré la gira de 15 companyies de teatre… no m’avorriré massa, no… Però plegaré a les 18h. I a més, ahir em vaig apuntar a una coneguda acadèmia d’anglès, per a treure’m el First Certificate al juny. No està gens malament, no?
En fi… ja ho comentava a l’últim post: L’Au Fènix, SEMPRE ressorgeix de les seves pròpies cendres.

NOTA DE LA FOTOGRAFIA: Els desitjos del Moldava es fan realitat...

Un petonet gegant per valtros!

I una frase que em va dir un bon amic: “QUAN L’OCELL NO TEM CAURE, VOLA MÉS ALT QUE MAI”

…BriL..

P.D. Xaviot. STOP. Aquesta mida de text està bé? STOP. O m’he allargat altra vegada?… STOP. Segueixo a l’espera del kebbab… STOP.

... Crònica d'un Nadal, gens nadalenc ...

2008-01-02T17:49:00.000+01:00

Guirnaldes de tots colors, un arbre de Nadal vestit de llums intermitents, ple de llaçades vermelles, boles, angelets, ossets, i mil pernafernàlies més; el pessebre amb la seva molsa, el riu i la font d’aigua, els pastors i pastoretes fent les seves feines (la rentadora, el pescador, el vigilant de les ovelles, el llenyataire…), l’estable amb els seus residents (Josep, Maria i el nen Jesús, custodiats pels seus animals de companyia: l’ase i el bou) entre bales de palla, els tres Reis Mags d’Orient a la llunyania, apropant-se dia rere dia al miraculòs nadó… La part ornamental ja la tenim. Ara, ve la familiar: il·lusió, ganes de reunir-se tots al voltant de la taula durant hores i hores, amb aquells ‘vermuts’ i dinars copiosos, prèviament, havent-se apropat a la Boqueria per a comprar bo, fresc i car. Totes les generacions reunides per uns dies com es feia ‘antes’. Els avis, els oncles, els sogres, els nets, els nebots, els pares, els germans, els cosins… Moments en els que es deixen de banda els estira i arronses de l’any. Intercanvis de regals. El Pare Noel i els Reis, sempre s’enrecordaven de tots nosaltres. Primer de tot, llevar-se amb aquells nervis ben dora, per comprovar que aquests ésser suprems i màgics havien passat per casa per a deixar-nos tot el que els hi haviem demanat. Colònies i fragàncies varies, foulars per abrigar els colls de les dones, alguna joia que altre per a les més joves, tabac i puros ‘dels bons’ i algun que altre mocador amb el nom brodat pels homes de la casa, agulles vistoses per a les àvies, i pels petits, les joguines per a somiar. Fins i tot els nostres gossos, en Roco i el Guai tenien els seus regalets…

Així eren els Nadals que recordo. Res a veure amb aquest derrer…

Sempre m’he sentit dir que amb el pas del temps i a mesura que et fas gran, els Nadals, perden la seva gràcia. La feinada d’anar a comprar, de fer els dinars, de parar la taula amb els milers de plats, gots, copes d’agua, de vi, de cava, comptar amb la vaixella bona i antiga que ha passat de mà en mà des de temps remots, els turrons, els fruits secs, el vi dolç i toooot el reguitzell de copes i ‘lingutassos’ per posar el punt i final a un dinar que dóna pas al sopar. A més després tot això, s’ha de rentar… i desar. Una feinada…

Aquest Nadal no ha estat Nadal. Ni pessebre, ni arbre guarnit, ni guirnaldes, ni compres d’última hora a la Boqueria, ni tansols ens hem reunit a casa de la meva àvia com hem fet d’ençà que tinc memòria. Diria que és el primer any que el Pare Noel, no ha passat per casa, i per com pinten les coses, ni els Reis Mags no crec que s’enrecordin tampoc. Dinar de Nadal i St. Esteve si que vam fer, si. En un restaurant regentat per xinesos, que cuinen plats tradicionals catalans. Curiós, no? El primer dia, el de Nadal, la meva àvia Güessi, la tieta Nuri, la iaia Mè, els meus pares i jo. Els sis al voltant de la taula, gairebé sense parlar, i sobrevolant-nos a tots la idea que ja res, tornarà a ser com abans. Cadascú es va demanar els plats que va voler, però a la carta, no hi havia el tradicional caldo de galets. En acabat, apa! Petonets i fins demà a la mateixa hora i lloc. I així va ser. El dia de St. Esteve, ens vam reunir altre vegada els mateixos, menys la iaia Mè (que va anar a dinar a casa de la seva germana, la Teresina), i amb tres afegits més: la tieta Olga, el Jordi, i la incansable de la meva cosina, l’Ari. Aquest cop el dinar va ser un xic més distès, fins i tot, al final de l’intent de tiberi, vam demanar xupitos!! I la meva àvia s’en va engolir un!! Increïble, ja ho se. Per cert, a la carta, tampoc hi havia canelons… voleu dir que aquesta gent, conéixen bé, els plats catalans tradicionals??… En fi…

A diferència del dia anterior, en acabar de dinar, vam anar a casa de la Güessi (la meva àvia) per prendre’ns una copa de cava i si s’esqueia, algun torronet que altre. Ens vam asseure al voltant de la taula, la mateixa que ens acollia cada any a tot el llinatge Clavé-Herrera (i derivats) desde que va ser palplantada allà per primera vegada. Cada vegada que trepitjo aquella casa des de que el Carlos va morir, un fred horrorós s’em fica adins, com per recordar-me que aquesta casa comença a ser massa gran pels qui quedem. Va ser una sensació força estranaya, suportable fins que me mare va tenir la gran idea de brindar. Alçant la seva copa enlaire i amb els ulls mig plorosos, va dir: “ vinga va… si es beu cava, s’ha de brindar… Pels que estem i pels que ja no hi són”. Aquí la situació ja em va fer mal, sobretot, al veure la mirada perduda de la meva àvia que tant temo. Vam brindar. I la meva àvia, també. Després, el silènci. Però allà estava el Jordi (el meu tiet, si és que se’l pot anomenar així) per deixar anar algun dels seus comentàris tant agraciats…

I finalment, el dia 31. Cap d’any. Jo el vaig passar a Sabadell, protegida per una bombolla, visquent un somni cada vegada més real. Allunyada de la foscor de casa meva, i de la lluita perduda que intenta suportar l’Olga fent el sopar de cap d’any i els raïms, perquè la meva àvia es veiés obligada a no estar sola.

Ara falta el dia de Reis… però no crec que m’hagi de preucopar massa. Com s’ha fet per aquestes dates: “cada uno en su casa y Diós, en la de todos”.

A pesar de tot plegat, no perdo l’esperança de recuperar la il·lusió d’aquells Nadals. Se que tot és força hostil ara mateix, que els records ens pesen massa i que l’anyorança encara fa massa mal, però com hem fet sempre en aquesta família de valents, ressorgirem de les nostres pròpies cendres com l’au fènix.

Petonets,

… Abril …

...Manchester, els 24 i els 'adéus'...

2007-12-28T19:39:00.000+01:00

Manchester, qui m’ho anava a dir… diguem-li casualitat, diguem-li sort, però allà hi vaig ser pel Pont de Desembre. Vaig rebre una trucada des del departament de màrqueting de Visit Britain de Madrid, a les 18h de la tarda.: “Te ha tocado el viaje a Manchester!” em va dir l’Ana (la de màrqueting). “Estás bromeando… no?” li vaig dir jo. Possiblement us estigueu preguntant que com carai em pot tocar un viatge… jo ara encara, estic intentant creure-ho… però així va ser. Fa dos mesos, a l’apuntar-me a l’espai de premsa de l’Oficina de Turisme de Gran Bretanya perquè m’enviïn informació, vaig complimentar el fulletó ‘virtual’ per a un sorteig d’un viatge nadalenc a Manchester per a dues persones. Tal qual. Vaig pensar: ‘això no toca mai… però no hi perdo res…’ I això és tot. Aquesta acció impulsiva, ja estava del tot oblidada quan em van trucar per a dir-me que jo era l’afortunada del sorteig. Total, dimecres 5 m’informen per telèfon de la notícia, dijous 6 vaig rebre els bitllets d’avió de Fly Monarch (anada i tornada) i la confirmació de l’Arora Hotel de quatre estrelles de la mà de la Helen Loyd de Visit Manchester, i divendres 7 a les 12:20 del migdia, en Jordi i jo volàvem cap a una de les ciutats industrials més importants del Regne Unit. He de confessar que viatjar a aquesta ciutat, compleix finalment un desitg de l’adolescència… no se si us enrecordareu del mític grup Take That, típica composició musical de 5 noiets la mar de macos, jovenets, que cantàven bé, i ballaven millor encara… en fi, complien tots els requisits per a enbogir al sector femení ‘quinceañil’ de mig món. D’allà va sortir el senyoret Robbie Williams. Ells van ser els predecessors de grups com Backstreet Boys, N’Sync… en fi, ja m’enteneu… Doncs bé, jo també vaig passar per aquella etapa histèrica, i amb qui més ho vaig compartir va ser amb la Mont. Sempre deiem que formariem un grup, que anirém a Manchester i ens hi quedariem… aaaiii! Ingènues de nosaltres… els nostre pares, evidentment, es pixaven del riure… I vés per on, acabo allà per sorpresa. Van ser quatre dies meravellosos. Amb molt fret… però fantàstics. Allà vaig tenir l’oportunitat de corroborar (tot i que ja ho sabia…) que de ben poqueta cosa serveixen els mítics ‘listen and repeat’ que t’endossen al cole… Senyor! Però bé, caminar per aquells carrers molls, tots engalanats de nadal, sota aquella pluja insistent, descobrir raconets encisadors, amb el rerafons d’aquell murmuri anglès… ens va permetre allunyar-nos per un temps, de la Guerra Freda que es viu a Castellar i de canviar de paissatge, que mai va malament. Vam poguer viure estones francament boniques protegits sota els paraigües.

Un cop tornada del ‘País de les Meravelles’… patapam! 24! Vint-i-quatre anys… en fi… això ja no para, no? Un cop més, he pogut gaudir de la vostre companyia, per a celebrar-ho (ja us ho diré quan arribi als 40…). Sincerament, aquesta vegada us heu superat. Si, si! No m’esperava pas complir la reserva de 10 personetes alegres al Xino que freqüento… Gràcies! I especialment a la Cris i el Dani, que se que van fer un esforç digestiu (sobretot la Pin) per engolir aquells plats d’arròs, aquells ‘rollitos primavera’ i demés plats suculents que tots hem assaborit algun cop que altre, en un restaurant d’aquests… I també a l’Amaia, el meu dulce cu, que s’ha estrenat aquest any! I com no al Sr. Gran, en Jordi Soro, també conegut com Sorito, que va tenir el ‘detallasso’ de passar-se un momentet a donar-me una abraçada, perquè no es podia quedar al sopar… Feia ben bé tres anys que no el veia… Em va fer molta il·lusió compartir una estoneta maca amb valtros, una de les poques que he tingut aquest any… ja sabeu com han anat les coses, i en aquestes dates de Nadal una es posa força ‘tontorrona’…

Bé! I fets els 24, arriba l’hora dels 'adéus'. Primer a Ràdio Castellar: Aquest 1 de Gener del 2008, l’Ajuntament de Castellar del Vallès em dóna de baixa. La Carla. (la noia que he estat substituint per baixa de maternitat) ja ha tornat, amb la qual cosa la meva feina ja està feta. No puc evitar sentir una certa tristesa al pensar que la rutina radiofònica que he portat aquests vuit mesos, s’acaba. Que ja no faré el cafetonet matinal amb el Titi al Calissó. Que ja no hauré de fer tantes i tantes trucades de telèfon per omplir les seccions i entrevistes de ‘La fienestra discreta’; les mil i una trucades al Sr. Joan Montes (tècnic de cultura) dia si, dia també, perquè em passi els telèfons de les actuacions culturals de la vila… Crec que fins i tot, anyoraré els cigarros a l’escala amb la Marina i l’Ànnia… Però per sobre de tot, el que més trobaré a afaltar, és FER RÀDIO. El que no anyoraré en absolut, són les aventures amb Renfe (pels usuaris més coneguda com ‘TenFe’) i els retards amb la Vallesana… En fi… Com tot en aquesta vida, té un principi i un final, això ja ho sabem. El que hem de saber, és disfrutar d’allò que tenim, quan ho tenim, sense capficar-nos pel quan acabarà. I jo això, ho he fet al 100%, us ho asseguro.
I el segon ‘adéu’, és per aquest 2007. Un any agre-dolç, en el que hi ha hagut moments en els que he patit moltíssim, com aquell 27 de Juliol,en el que vaig viure un dels pitjors moments de la meva vida, i d’altres que han estat màgics i inolvidables (per breus que fóssin) per compartir-los amb les meves personetes estimades, i sobretot, per trobar-me i descobrir a una persona que s’ha convertit en un pilar fonamental per a mi, el meu Papageno.

Ja ho veieu: la vida és com el mar… que mai no atura el ritme.

BONA SORTIDA I MILLOR ENTRADA EN AQUEST NOU ANY QUE ENCETEM! Espero que aquest 2008 sigui el mirall on veure reflectits tots els vostres somnis i desitjos, això voldrà dir que s’han fet realitat!

ENDAVANT LES ATXES!

…BriL…

... Manifest ...

2007-11-26T11:29:00.000+01:00

Divendres 23 de Novembre, a les 12h del migdia vaig ser l'encarregada de llegir el MANIFEST perquè Castellar del Vallès, també és va sumar a la celebració del Dia Internacional contra la violència envers les dones.

No arribaré a entendre mai aquests actes institucionals... Sobretot, la manera d'organitzar-los (això ja ho explicaré una altre dia...). La lectura va tenir lloc als Jardins del Palau Tolrà (és a dir, als jardins de l'Ajuntament). Allà s'hi van aplegar poc més d'una cinquantena de persones, entre regidors, tècnics i caps de departament... i jo, mentres amb en Salva, anàvem preparant els micros i la mòbil, pensava que si realment servia d'alguna cosa tanta verbositat. M'ho mirava tot plegat, i fredament, veia només a un grup de gent, que a mitja jornada feia un 'parón', i mentres aprofitava per a fumar-se la cigarreta (o les cigarretes) escoltava els bons propòsits que les institucions tenen envers aquests problema social. Un bon problema la veritat. Al manifest, només apareixen onze de les setanta-dues dones que han mort fins a dia d'avui, en mans de la persona que suposadament se les estimava. Ja hem vist, que fins i tot, l'amor, és relatiu...

No entraré a parlar de com es va preparar aquests magnífic acte institucional... que ja us dic: NO es va preparar... fins l'últim moment i mentres una servidora anava llegint el manifest, revia preguntes com: 'Quants minuts de silènci farem?'... i volem eradicar la violència de gènere.... Moooolt bé doncs! Anem llestos!

Se que és molt maco pensar en positiu, preparar discursets tan conmovedors i amb enpenta com aquest manifest, que els polítics i les polítiques s'omplen la boca amb paraules que sovint, ni ells mateixos han escrit (ni pensat...), que s'ha de conscienciar a la societat d'aquests problemes existents (i evidents...). Si, d'acord. Això està molt bé com deia.... però quan es veuran més fets i no se sentiran tantes paraules??? Un eslògan , que un dia, va sortir de viva veu del nostre President de la Generalitat... 'Fets i no paraules'...

Seguirem esperant... com sempre...

Petonets!

...Bril...

… Impressions d’aquests últims dies …

2007-11-21T10:07:00.000+01:00

Dissabte passat, vaig anar a veure BODIES - The Exhibition (El cos humà com mai no l’has vist) amb en Quim. No hi vam caure a temps… dissabte 17 de Novembre era el primer dia d’apertura, amb la qual cosa, vam fer una llaaaarga cua per entrar. Bé per nosaltres! La veritat, és que vam aprofitar l’espera per a xerrar, que ja feia temps des de l’última conversa de ‘màscares fora’. Finalment, després de més d’una hora seguint la cua com xaiets, vam entrar. He de dir, que no sabia ben bé, quina seria la meva reacció al posar-me davant d’un cos humà real disseccionat, així que, per si de cas, li vaig dir al meu amic que estigués alerta, per si queia a terra… no va ser així, sortosament.

Francament és sorprenent el que veus. Tal i com se’ns diu als fulletons de l’exposició “BODIES – The Exhibition mostra el cos humà tal com és, a través d’espècimens reals preservats mitjançant un procés innovador de conservació amb polímer. Aquest procés fa possible mostrar el cos humà en totes les seves dimensions, permetent que les persones prenguin consciència del seu propi cos i aprenguin a respectar-lo.” I això és el que hi ha: 17 cossos humans (tres dels quals són de dones – només és un apunt, no treuré la meva vena feminista ara… de fet no ho he fet mai, si no ha calgut…- i un mínim d’uns nou o deu fetus i embirons conjuntament) i més de 200 òrgans (classificats per funcions: el sistema digestiu, el sistema respiratori, el sistema circulatori, el nerviós…). Al ser la primera exposició en mostrar-nos un cos humà sencer, i de debó, sense trampa ni cartró (espero) se li ha penjat el cartell de ‘transgressora’. I com tota cosa transgressora, comporta crítiques; indiferents, bones, dolentes, constructives i destructives (aquestes últimes són les que més soroll fan… no se per què…). Hi ha persones que veuen malament que es faci negoci amb uns cadàvers (que deixem-nos de fineses, al cap i a la fi, és el que anem a veure), d’altres diuen que no és gens ètic, n’hi ha que no entenen que es mostrin aquests cossos, i petits trossets d’ells, com si fóssin animals dissecats… En fi, se n’han dit les mil i una. La veritat, no se si és comprensible exposar aquests cadàvers (que abans de ser-ho van decidir entregar-se a la ciència per pròpia voluntat, o això diuen…) com si fòssin animals (a aquests últims no crec que s’els hi preguntés si volien acabar dins d’unes vitrines); que és un negoci, està més clar que l’aigua, però com a qualsevol altre exposició d’aquestes magnituts i renom; i si és ètic o no… què voleu que us digui… potser aniré a Egipte a preguntar als turistes que van a visitar La Vall dels Reis, tot surtint de veure l’esperada cara a Tutankhamon, si és respectuòs o no, pertorbar el repòs d’un mort i exhibir-lo (i en aquest cas no un cos qualsevol, si no el d’un rei, nen, però rei…) i de pas, també esbrinaré el preu de l’entrada… pel tema del negoci, no fos cas que allà sigui més barat…

Tornant a l’exposició, i parlant subjectivament, tenim l’opotunitat de conéixer com som per a dins. De descobrir aquesta ‘maquina’ perfecte que sembla ser que som, enllaçada i connectada entre si de manera divina i entenedora amb ella mateixa, si la ‘maquina’ està sana, evidentment. Anar a veure Bodies o no, és una decisió individual. Ningú ens obliga. Només faltaria… Ja sabem que la ciència i l’ètica tenen una relació tormentosa. Segons com, no s’entenen massa bé, però una per l’altra i l’altra per l’una es necessiten d’alguna manera. Jo soc de lletres i no us ho sabria explicar… (excusa fàcil, ho reconec) però l’únic que se, és que la ciència amb els seus avenços ( amb mètodes respectuosos per tots els dogmes, religions, opinions i sensibilitats) va salvar la vida del meu pare en el seu moment. Només per això té el meu vot de confiança.

El que m’agradaria preguntar-li al doctor Roy Glover (Professor Emèrit d’Anatomia i Biologia cel·lular de la Universitat de Michigan, i director i assessor de Bodies - The Exhibition), és si algun dia es podrà exposar d’una manera tan clara i concisa com s’ha fet en aquesta ocasió, la tonteria extrema o la idiotesa d’algunes persones. I així, comprendre casos com el del Magistrat de l’Audiència Nacional Espanyola, que tot i no entendre les declaracions dels jutjats per la crema de fotos dels Reis, perquè contestaven en català (llengua pròpia d’una comunitat autònoma, igual que passa amb el gallec o el basc…) i després de refusar la intervenció d’un intèrpret, ha dictat sentència igualment. Parlem… d’ètica? De mala llet?… Del jutge? Dels jutjats?… Tot és molt relatiu. No creieu?

Obrim les víes de comunicació habituals.

Petonets!

...BriL...

... Una de monòlegs ...

2007-11-07T11:48:00.000+01:00

Hola amics!!

Aquí teniu el video d'una de les pràctiques i activitats que vam fer durant el curs 'La veu als mitjans audiovisuals: Locució en ràdio i Tv' a la Universitat Pompeu Fabra. Me l'ha enviat avui mateix en Félix, un company del curs, gallec, que es va prendre la molèstia d'emportar-se el vídeo on hi surtiem tots i editar-lo.

Bé, aquesta era una pràctica on s'hi juntaven vàries. Improvització, organització de les idees, construir un monòleg i dir-lo davant de les càmeres afrantan-te als diferents plans... El monòleg venia ja d'abans, tret de vàries 'brain stormings' prèvies que vam fer, i de diferents temes que vam debàtre... el primer cop ho vaig fer llastimosament malament, em va tocar defensar la utilització de les cèl·lules mare en la investigació científica... jo soc de lletres caram!!! per això en el meu segon intent de monòleg, cap al final faig el comentàri de les cèl·lules mare... més que res, us poso en context... en fi! és tremendu... sobretot, la meva cara de circumstàncies, pensant 'para mis adentros' qui carai em manava apuntar-me a aquest curs... Val a dir, que m'ho vaig passar la mar de bé, vaig aprendre força coses i a perfeccionar les que ja sabia (encara que soni a típic tòpic).

Haig de confessar, que vaig passar un xic de vergonya al principi, cosa que creia que jo no posseia... m'equivocava... va ser força curiòs i sobretot enriquidor en molts aspectes.

No cal que m'ho digueu: els monòlegs, no són el meu fort.

Petonets!

...Abril...

**** ATENCIÓ! ATENCIÓ! Bé... tinc alguns problemilles amb aquest video... el millor que podeu fer (si és que encara teniu ganes de veure'l...) és adreçar-vos directament al youtube a la direcció http://www.youtube.com/LLUCLA En principi, aquí s'ha de poder veure bé... 'fingers cross'!!

...Per una estona de CEL...

2007-11-05T19:52:00.000+01:00

Despullar-se. És un acte deliciós, tan si es fa en el sentit metafòric de la paraula, com en el pràctic. És deliciós, si trobes la persona idònia per a fer-ho… malauradament diria que no anem massa sobrats, alhora de comptar numèricament a les persones amb les quals sentim aquell caliu per mostrar-nos tal com som al cent per cent… en tots els aspectes… tan físics, com emocionals.

Despullar-te, treure’t la roba, quedar-te núa, mostrant la teva intimitat d’una manera visual i tàctil, i sentir-te bé compartint-ho… és una estona de cel.

Despullar-te, treure’t la coiraça, quedar-te núa, mostrant la teva intimitat amb paraules i mirant als ulls de l’altre, i sentir-te bé compartint-ho… és una estona de cel.

Retrobar aquesta sensació, quan mostres la teva escència, l’ànima, i notes que encaixa total i perfectament amb la seva… quan sentint la seva veu, ja no passes fred… això: és més que una estona de cel.

TU, ets la persona que em fa sentir així. Qui em fa viure un estat celestial, vestint-me de núvols.

… Per les nostres estades al cel …

*Abril*

…Reflexions vàries (part II)…

2007-10-22T20:00:00.000+02:00

… CA… CAMI… CAMINANT…

… M’agradaria saber el què mai podré ser…
… Perque avui, no vulL ser jo… avui no en tinc ganes…
… voldria submergir-me en l’aire… i respirar…
… treure’m la roba …
… treure’m la veu …
… treure’m el somriure…
… i ser un trosset de sol …
… o de lluna…
… i per què no… una gota de pluja…

El temps pacient, va passant. I l’expressió que té la seva cara, m’ho confirma sense remei. Aquells ulls… amb aquella mirada plena d’ombres… que mira però no veu res. Segons ella mateixa, ja ho ha fet tot en aquesta vida, el que bonament ha volgut i pogut, i malauradament, el que mai s’hagués imaginat que faria; enterrar un fill. La seva vista ja no busca més enllà. Es conforma amb el que ha tingut, i s’aferra desesperadament a aquell passat, que és l’única cosa que sent pròpia. Qui anava a dir que aquella fotografia, ara, seria el testimoni latent de la seva absència… Ferida pel silènci i la resignació, va desfullant les hores dels dies que passa convivint amb el buit tan gran que li ha deixat. Ja se sol dir: ‘qui dia passa, any empeny…’ I jo no se què fer per alleugerir, aquelles ‘sense ganes de viure’ que incomprensiblement, li fan bategar el cor… pels qui quedem.
… I així, passen els dies…
Dies que, de tant, en tant, et regalen una mica d’aire fresc. Com el que vaig poguer respirar fa ben poquet, en aquell petit poblet on vaig créixer, i on, per més temps que passi, per més cases que hi construeixin, per més modernitats que el maquillin, sempre em porta les mateixes olors, les mateixes cares, les mateixes imatges cada vegada que tanco els ulls. Caminant per aquells camins de terra, intentant trepitjar les mateixes petjades que hi vaig deixar jo mateixa uns anys enrera… Des d’aleshores penso, què carai queda d’aquella Abril, que vaig ser… avegades crec, que en queda ben poca cosa… només em retrobo en estat natural, quan torno a aquell indret, que una vegada el vaig anomenar casa meva… allà hi veig l’Abril que s’enfilava als arbres, quan més alts millor, i després li feia por baixar… allà vaig descobrir… allà vaig començar… allà vaig estimar molt… i allà també vaig patir. Sobretot des de l’any 98. Diria que aquell any, va ser lúltim, i el primer del declivi del meu imperi de cartró pedra… Sempre busco, i confio trobar, on vaig perdre la confiança amb els meus. En quin moment vaig descobrir els errors dels meus pares. En quin moment vaig saber els ‘secrets de família’ que tant em pesen. En quin moment em vaig desilusionar dels somnis. I en quin moment vaig decidir ser, tal i com soc ara, protegida per aquesta coiraça, que ben pocs són capaços d’esquinçar, o millor dit, que amb ben poca gent me la trec… Per CAMINAR aquest CAMÍ que s’obre tot just, davant meu…

En fi… a vegades desvariejo… és el que té estar encaixonada en una petita estança, que em fa el paper de despatxet, i des d’on m’imagino el temps que deu fer a fora, perquè no tinc cop finestra que dóni a l’exterior…

A vegades… més val no reflexionar…

…Abril…

... RETALLS ...

2007-10-22T19:40:00.000+02:00

... Pensaments ... (Part I)

2007-10-18T13:03:00.000+02:00

“… En el meu cap van morir les promeses… i en aquell moment vas aparéixer…
… trencant les normes que vaig aprendre…
… Més de mil anys queden encara…
… Mil pluges per caure …
… Arribes i reventes les meves fronteres…
…i és que crec en tot allò que batega, encara que a vegades ens mati…
… El meu pols ja em va dir que ningú surt il·lés del crim del petó…”

...Recordant l'inici de la història del Papageno i la Papagena...

(i sesnse tenir la Flauta màgica...)

...Abril...

... Oda al 'Disperso' ...

2007-10-08T19:02:00.000+02:00

Avui no tenia pensat escriure… Però és que m’han mencionat en un post, i necessito dedicar-li unes quantes ratlles.

Ahí va:

* Disperso, sa.

(Del lat. Dispersus, part. Pas. De dispergere, esparcir, desparramar).

1.- adj. Que está dispersado. Apl. A pers., u. T. C. S.
2.- adj. Mil. Dicho de un militar: Que por fuerza mayor o voluntariamente se encuentra incomunicado o disgregado del cuerpo a que pertenece.
3.- adj. Mil. Se decía del militar que no estaba agregado a ningún cuerpo y residía en el pueblo que elegía. U. t. c. s.

Sr. Tratto, dígale a quien usted ya sabe, que no hay nada de malo en ser disperso, si no se es extremista con ello. Dígale a mi amigo que es como el agua: que no puede estancarse. El agua es libre por naturaleza y tiene que seguir su curso. Que es un luchador, cómo el militar de la definición. Que lo bueno de ser disperso, es que uno mismo lo escoje. Que lo bonito de ser disperso, es que siempre se puede dejar de serlo cuando uno lo decide… Que el tiempo que me dedica, no se mide por las horas, o minutos, o segundos que compartimos, sino por la intensidad de lo vivido, lo que me sale a cuenta cuando el tiempo me pasa la factura… Que recuerde, que aveces, me suelo quejar de vício… aunque en su caso, es un poquitín diferente, porque él es uno de esos pocos deditos de la mano que utilizo cuando cuento a mis amigos/as, y las ausencias largas siempre entristecen… aunque esos períodos nunca nos han impedido ‘enrularnos’ en los proyectos de uno y del otro…

No te preocupes por la ‘dispersidad’ que te tiene tan ocupado. Se dónde encontrarte y tú a mi. Eso, es lo importante.

T’estim! Ja ho saps…

…Abril…

Radio Castellar del Valles 07-08 (part 3)

2007-10-08T13:16:00.001+02:00

I el final!!... Tres parts per explicar, què és i com és la ràdio... espero que us hagi agradat!

Apali!!

Radio Castellar 07-08 (part 2)

2007-10-08T13:11:00.001+02:00

... la continuació... Suma y sigue!

Radio Castellar 07-08 (part 1)

2007-10-08T13:10:00.001+02:00

Aquí teniu la presentació de la nova programació de Ràdio Castellar... Aquests som nosaltres!!! quin perill!!

... Pablo Neruda ...

2007-10-05T12:30:00.001+02:00

... Una carta escrita amb l'ÀNIMA ...

2007-10-05T11:39:00.000+02:00

...La carta en el camino...

ADIÓS, pero conmigo serás, irás adentro de una gota de sangre que circule en mis venas o fuera, beso que me abrasa el rostro o cinturón de fuego en mi cintura. Dulce mía, recibe el gran amor que salió de mi vida y que en ti no encontraba territorio como el explorador perdido en las islas del pan y de la miel. Yo te encontré después de la tormenta, la lluvia lavó el aire y en el agua tus dulces pies brillaron como peces. Adorada, me voy a mis combates. Arañaré la tierra para hacerte una cueva y allí tu Capitán te esperará con flores en el lecho. No pienses más, mi dulce, en el tormento que pasó entre nosotros como un rayo de fósforo de jándonos tal vez su quemadura. La paz llegó también porque regreso a luchar a mi tierra, y como tengo el corazón completo con la parte de sangre que me diste para siempre, y como llevo las manos llenas de tu ser desnudo, mírame, mírame, mírame por el mar, que voy radiante, mírame por la noche que navego, y mar y noche son los ojos tuyos. No he salido de ti cuando me alejo. Ahora voy a contarte: mi tierra será tuya, yo voy a conquistarla, no sólo para dártela, sino que para todos, para todo mi pueblo. Saldrá el ladrón de su torre algún día. Y el invasor será expulsado. Todos los frutos de la vida crecerán en mis manos acostumbrados antes a la pólvora. Y sabré acariciar las nuevas flores porque tú me enseñaste la ternura.

Dulce mía, adorada, vendrás conmigo a luchar cuerpo a cuerpo porque en mi corazón viven tus besos como banderas rojas, y si caigo, no sólo me cubrirá la tierra sino este gran amor que me trajiste y que vivió circulando en mi sangre. Vendrás conmigo, en esa hora te espero, en esa hora y en todas las horas, en todas las horas te espero. Y cuando venga la tristeza que odio a golpear a tu puerta, dile que yo te espero y cuando la soledad quiera que cambies la sortija en que está mi nombre escrito, dile a la soledad que hable conmigo, que yo debí marcharme porque soy un soldado, y que allí donde estoy, bajo la lluvia o bajo el fuego, amor mío, te espero, te espero en el desierto más duro y junto al limonero florecido: en todas partes donde esté la vida, donde la primavera está naciendo, amor mío, te espero. Cuando te digan "Ese hombre no te quiere", recuerda que mis pies están solos en esa noche, y buscan los dulces y pequeños pies que adoro. Amor, cuando te digan que te olvidé, y aun cuando sea yo quien lo dice, cuando yo te lo diga, no me creas, quién y cómo podrían cortarte de mi pecho y quién recibiría mi sangre cuando hacia ti me fuera desangrando? Pero tampoco puedo olvidar a mi pueblo. Voy a luchar en cada calle, detrás de cada piedra. Tu amor también me ayuda: es una flor cerrada que cada vez me llena con su aroma y que se abre de pronto dentro de mí como una gran estrella. Amor mío, es de noche. El agua negra, el mundo dormido, me rodean. Vendrá luego la aurora y yo mientras tanto te escribo para decirte: "Te amo". Para decirte "Te amo", cuida, limpia, levanta, defiendenuestro amor, alma mía. Yo te lo dejo como si dejara un puñado de tierra con semillas. De nuestro amor nacerán vidas. En nuestro amor beberán agua. Tal vez llegará un día en que un hombre y una mujer, iguales a nosotros, tocarán este amor, y aún tendrá fuerza para quemar las manos que lo toquen. Quiénes fuimos? Qué importa? Tocarán este fuego y el fuego, dulce mía, dirá tu simple nombre y el mío, el nombre que tú sola supiste porque tú sola sobre la tierra sabes quién soy, y porque nadie me conoció como una, como una sola de tus manos, porque nadie supo cómo, ni cuándo mi corazón estuvo ardiendo: tan sólo tus grandes ojos pardos lo supieron, tu ancha boca, tu piel, tus pechos, tu vientre, tus entrañasy el alma tuya que yo desperté para que se quedara cantando hasta el fin de la vida. Amor, te espero. Adiós, amor, te espero.

Amor, amor, te espero. Y así esta carta se terminasin ninguna tristeza: están firmes mis pies sobre la tierra, mi mano escribe esta carta en el camino, y en medio de la vida estaré siempre junto al amigo, frente al enemigo, con tu nombre en la boca y un beso que jamás se apartó de la tuya.

(Pablo Neruda. 'Los versos del capitán')

(Ho havia de fer... d'ençà que tinc el blog mai havia fet menció del Sr. Neftalí Ricardo Reyes Basoalto. Ara era el moment. Si l'heu llegit m'entendreu perfectament.)

Salut!

...Abril...

... Sort?...

2007-10-03T19:33:00.000+02:00

Que no et tremoli el pols, és força difícil, quan es tracta de decidir el que és millor per a tu… De fet, ja és complicat discernir el que vols del que no. I encara és més complicat, saber fins on et veus capaç d’involucrar-t’hi… en el fons, és millor no guionar-te el tarannà. Anar fent, sense més, aquest caminet que no saps del cert cap a on et durà , com tampoc, si el faràs acompanyat.
“Que tinguis sort!” unes paraules que he sentit darrerament… ara mateix, però, ja no sabria dir què és la sort. La sort… com un monosílab tan simple, pot condicionar tant?… Com pot ser tan anhelat?… I anyorat?… Quina mena de religió és que tants adeptes recull? Tots, alguna vegada que altre, li hem recitat alguna pregària. Però amb el temps i la meva personal inexperiència que vaig adquirint, reafir-mo en majúscules, tal que això:

La sort no és la que t’acompanya, sino el teu esperit lluitador , mai infidel als teus desitjos.

Perdoneu el meu atreviment, però, no creieu que som nosaltres mateixos la nostra pròpia sort?… Penseu-hi, el temps comença... 3, 2, 1... ja! Aleia Iacta est!

* ABRIL *

... UTOPIA ...

2007-09-21T11:09:00.000+02:00

" Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.
Coamino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine, nunca lo alcanzaré.
¿Para qué sirve la utopía?
Para eso sirve: para CAMINAR."

(Eduardo Galeano)

* Un escrit que em vaig trobar per casualitat... i què voleu que us digui: tal i com està el panorama, va que ni pintat.

Petonets,

...ABRIL...

... FUIG D'AQUÍ ...

2007-09-18T16:49:00.000+02:00

“ Quan la gola et cremi com un got d’aigua ardent, i t’en beguis un altre i bufi el vent de ponent. Quan et cansis de córrer per carrers sense fí, busca un lloc on amagar-te en la nit… Quan es perdi de vista tot el que vas somiar i vegis la teva història com cau en un forat, aixuga les desgràcies millor que em facis cas, ja no pots deixar-ho fins demà… fuig d’aquí, fes-ho per mi, no pots viure en l’ahir… fuig d’aquí pel teu camí, quan les ombres t’ho diguin així.
Si el cap et dóna voltes dins d’aquesta buidor, i no saps el què tens, però no et passa res de bó; busques on agafar-te però tot passa de llarg i és que no a tots ens tracten igual…
Fuig d’aquí, fes-ho per mi, no pots viure en l’ahir… fuig d’aquí pel teu camí, quan les ombres t’ho diguin així…”

Aquesta cançó que l’ha acompanyat des de ben jove, com una profecía la sent viva dins seu. En mica, en mica, pren sentit i això l’espanta profundament… i és que últimament s’ha sentit de marbre… Com si la vida que porta no l’hagués escollit i amb resiganació es conforma, perquè tampoc ha tingut l’opció de triar-ne una altre. Sent que per més que fassi, per més que corri, el passat tempestuós pesa massa i el futur incert és una porta enllà, que no sap com atravessar. I les ombres? Aquestes ja fa massa temps que li diuen que ella no pertany a aquí. Que aquest no és el seu lloc. Sap que ha de ser valenta i buscar el seu camí, o si més no, continuar-lo; però en aquest cas sabent on vol que la porti. ‘Un camí no et servirà de res si no saps on et durà…’ diuen les ombres… Les ombres… què saben elles!! No et deixis intimidar, ja fa massa temps que et guien els passos, amb falsos miratges, amb falsos destins, amb falses idees… Ha arribat el moment! però no de fugir, sino de triar i decidir quin rumb vols agafar per arribar definitivament allà, on des de fa temps, ja tenies clar que volies anar.

“…Quan arribis si pots enviam una postal, o si vols una carta explicant com t’ha anat… com t’ha anat.”

Petonets,

ABRIL

... VIURÀS EN MI ...

2007-08-01T19:44:00.000+02:00

27 de Juliol. Dia fatídic. Dolorós. Horrible. Fosc. Trist. Podria seguir amb mil adjectius més… però no val la pena.
Estic emprenyada. Encara ho estic. Potser una mica més que ahir. Però menys que demà. Perquè no se, com puc lluitar contra això… ho accepto, i lletos? Així em sentiré millor? No ho crec… Necessito dir-te tantes coses… necessito tan abraçar-te i sentir-te… I saber que no tinc manera de fer-ho, em desespera sense remei.

Per això escric. T’escric. D’alguna manera, en el procés d’escriure’t aquí, em dóna la sensació que sents el que penso i el que et dic… l’espurna de fe que tenim els que no creiem…
Per què? No paro de preguntar-me… Cinc dies sense tu. Cinc. I soc plenament conscient que no tornaràs. I per això estic enfadada. Perquè has marxat. Sense dir adéu. Perquè no et veuré mai més. Perquè no et podré tocar. Ni sentir la veu. Perquè per primer cop, el dia del meu aniversari no em trucaràs. Ni veuré com et menges les ametlles després de dinar… les teves ametlles… T’en vaig portar pel teu viatge. No te les mengis totes de cop…
Coco… em sembla mentida… no em puc creure que hagi de parlar de tu en passat. Que apartir d’ara siguis això: passat. I em fa mal. Em fa mal el cor, des de que et vaig agafar la mà, en aquella habitació 22 de la sala d’urgències de l’hospital de la Vall d’Hebron, i tu no em senties. No senties com t’agafava… perquè ja no hi eres. I amb la meva mà sobre el teu cor et parlava. Volia fer-lo bategar…

Fins diumenge, no et vaig tornar a veure. En un llit de vidre provisional. Fred. Lluny de nosaltres. Dormint plàcidament, davant dels nostres ulls humits, tristos, cansats i adolorits per aquella imatge… I finalment dilluns… Dia en que vas desaparéixer, un cop van tancar la porta que dur a aquell lloc on el temps ja no existeix.

I jo cada cop més emprenyada, per sentir aquest buit tan gran dins meu. Una bona amiga, i a més, psicòloga personal que no em cobra, em diria que estic començant a passar per les fases del dol. Segur que si. I espero resistir a totes elles. Perquè aquesta ràbia que sento tan a dins ha de ser el principi per curar aquest dolor tan profund.
Saps quanta gent ens ha fet costat aquests quatre dies infernals? Saps quants amics i coneguts, et van venir a dir adéu? Saps quanta falta ens faràs? Ho saps?…

Estic molt trista… feia temps que no em sentia així. I no ho amago. Aquesta vegada, no puc. Els meus ulls em delaten… i no em resisteixo. Estic encara, tan glaçada, com en el moment de rebre la trucada que em comunicava la fatal notícia.

T’anyoraré. Molt. Moltíssim. Més del que es pugui imaginar i percebre ningú. Però amb mi seràs. Amb mi, aniràs. Perquè part de tu, corre per les meves venes. I de tu parlaré allà on em porti la vida.

T’ESTIMO, ARA I SEMPRE.

…ABRIL…

...AIXÍ SÓN LES COSES...

2007-07-24T19:57:00.000+02:00

Mitja Barcelona està sense llum… i pel que sembla L’Escala també ha patit restriccions… tot plegat ben curiòs. I és que aquest petit país en el que vivim, funciona així… i a qui li agradi bé, i a qui no, doncs també.
Ahir a la nit va ser força distret, tot i la foscor, tot i que no hi havia televisó, ni ràdio, ni microones, ni ordinador, ni música… però si que hi va haver ‘Cacerolada’. El meu barri, es va queixar. Diria que ni per la guerra de l’Iraq, van picar amb tantes ganes, ni tanta estona, les cassoles i olles que van rescatar de les seves cuines. Tots els veïns, vam estar fent soroll més d’una hora i mitja. I es diu ràpid. Avui, aquell trosset de ciutat s’ha despertat una mica més recuperat. ‘L’apanyu’ que han fet a la central el·lèctrica de Maragall (posar uns quants transformadors per a fer que la cosa vagi tirant, bàsicament), ha donat el permís a uns quants empresaris a poguer obrir els seus establiments i a unes quantes cases, poguer respirar una miqueta més tranquils, sabent que tot el que tenen als frigorífics no es farà malbé… de moment.
Però, encara hi ha centenars de persones que estem sense electricitat. El senyor Antoni Castells, ha dit que avuí al vespre es podrà garantir el subministrament a tots els abonats, perquè a la nit la majoria d’empreses i factories estaran parades, i el que elles no gastin, o podrem fer la resta de mortals. Ara bé, demà, quan siguem al vell mig de les anomenades ‘hores punta’, ja serà una altra cosa… ‘aquí senyors… ja no posem la mà al foc…’ I així són les coses, estimats amics. Fa riure tot plegat… no em direu que no. Una cosa tan bàsica com és la llum, i que es paga religiosament (si no ja sabem tots el que passa), no la tens segura ni vivint a la ciutat olímpica, turística, cultural, emprenedora, moderna, cinèfila, i mil adjectius més, que utilitzen els nostres polítics i mandatàris, de cara a la galeria, quan parlen de Barcelona. Però a l’hora de la veritat, cau una torre, i Barcelona, deixa de brillar… Llegint al meu amic Marcos: me pregunto, si Woody Allen también se ha quedado sin luz para enchufar todos sus cables de luz, sonido… qué debe pensar de su ciudad querida? Seguro que ahora hecha de menos Manhatan…

I tot això passa, després d’un cap de setmana màgic, lluny d’aquesta realitat grisa. Navegant per carreteres que et portaven directament al cel. Un cel clar, que ben bé, es confonia amb el blau del mar. Passejant per un jardí que va néixer, ara ja fa molt temps, d’un amor tan gran, que valia la pena deixar-ne constància. Bona música, bona companyia, paraules nascudes del centre de la nostre escència, sentint cada bateg, cada somriure juganer, les mirades curioses, amb un posat ple de tendresa per la nit…

...amagats de tanta gent, teixint certeses amb la mirada, lluny del soroll rutinari i salvatge, fent-nos entendre sense parlar-nos… sabent on es dirigeixen les meves passes, perquè un cascavell petit i cridaner, em delata… Però tot el que és bo s’acaba, diuen… i aquí estem: a fosques… Tot i que aquest cop, no és així. És diferent, perquè no acaba aquí… només he de tancar els ulls, per a veure-hi tan clar com aquest cap de setmana.

Com deia: així són les coses. Tan clares i reals, com que avui a la nit, la bombeta de la meva habitació no s’encendrà…

Gràcies per llegir a aquesta somiatruites…

Petonets

...ABRIL...

Dinna, aquest cap de setmana vaig passejar per la meravellosa ciutat de Girona… mira què em vaig trobar:

... intent de guió ...

2007-05-24T17:29:00.000+02:00

Bé. He sobreviscut al mal dia d’ahir…
I torno a ser aquí. Qui ho diria, eh? Tan em dóna per no escriure durant mesos, com que de sobte, escric gairebé a diari (bé, tampoc seria ben bé això… ja em coneixeu). Però és que la cosa és, que com sempre, no se dir ‘NO’ a temps. M’esplico: El Sr. Yxart, em va trucar la setmana passada, i al veure a la pantalla del meu mòbil la paraula “Cole” fent pampallugues ja vaig pensar <<>>. Lo típic, mal pensa i encertaràs. I així va ser. Em va comentar que havia pensat en mi per a presentar l’acte de graduació d’enguany… ‘Ja saps Abril, que m’agrada que els de teatre feu cosetes per a l’escola, i aquesta és una d’elles’. Bé… què dir després del silènci que es va crear al sentir aquestes paraules. El més senzill hagués estat pronunciar tímidament una renúncia argumentant que tinc molta feina, que anant amunt i aball no tinc temps de parar-me una estona per a confeccionar un guió a gust d’ells, que a les hores que arribo a casa el meu cervell ja està més que desconnectat… que no hi ha res de fanfarroneria en aquestes paraules, que de fet és la pura realitat meva de cada dia. Però no. No ho vaig fer. I no és que m’arrepenteixi. Que no. Però és que em fot un pal terrrrrible, dedicar les poques estonetes lliures i de descans que tinc per a confeccionar el meravellòs guió. Tot i que en el fons faré un viatge al passat al veure a tots aquells nois i noies ben vestidets, amb la sotana negre que et fan dur, amb aquell barret de cartró esperant frisosos, que arribi el moment de canviar-se la borla de costat, fer les quatre fotos de rigor i anar-se’n a sopar per després marxar de festa per a celebrar que per fi, ja han acabat la seva batalla. Que el neguit dels exàmens, avaluacions, treballets i treballs de recerca, deures i demés obsèquis escolars, ja han arribat a la seva fi. Que ja està. Que el torment acaba aquí. Aaaiiix! Santa innocència!
De fet, una de les moltes idees que han brollat per les meves brain storming’s nocturnes, ha estat la de currar-me tot un discurs destructiu d’aquells tipus sarjent d’exèrcit, en el que els hi podria dir ‘però, què collons us penseu??! Que ara us espera la vida fàcil i tranquila?! Doncs tot el contrari tropa de llimacs ganduls! Si us penseu que llegir-vos ‘Tirant lo Blanc’ amb el Casanoves és un torment, sobretot, quan s’arriba als capítols luxuriosos de Plaerdemavida, el Caballer i Carmesina tancats a la càmbra d’aquesta última… (tot i que he de reconéixer que si… és un torment) ho porteu clar xatus i xates’. Però és clar, un discurset així mai passaria la censura… i també deixar-los abatuts abans de que s’hi trobin… doncs home, el factor sorpresa s’anyora. Però caure en aquelles cursileries, i emotivitats supérflues com ‘avui és un dia molt especial, us gradueu, tot és maco, tot és felicitat i enveja té en Yupi de tots vosaltres, que així sentats i vestits iguals sembleu talment els ‘osos amorosos’ lluitant contra el mal per a fer un futur millor…’ Però és que en els fons és veritat. Allà hi haurà futurs/es directors/es d’escola, futurs/es actors/actrius, futurs/es periodistes, futurs/es pilots de fórmula 1… quí sap! Fins hi tot hi pot haver el futuríssim i Honorabilíssim President de la Generalitat de Catalunya si és que dintre de 20 anys encara existeix com a tal.
No ho se. És una responsabilitat. Jo mai he presentat cap acte. De fet no vaig parar gens d’atenció quan em vaig graduar jo…
Si hi ha algun/a guionista que llegeixi això, si us plau: necessito ajuda!

El fet és, que estava preparant el guió, tement i lluitant contra el full en blanc i jo em dedico a escriure al blog… arribats a aquest punt: no entenc res.

...En el fons és maco recordar com has crescut i amb qui...

Muxuk!

* ABRIL *

... ¿Un mal dia? ...

2007-05-23T19:49:00.000+02:00

Quin dia… Ja se que amb el temps que fa que no escric al blog, fer-ho per fi, per escriure sobre un mal dia… té collons… Però així són les coses. Incomprensibles, avegades. Sense sentit. I aquí estic.
Tot ha començat ben remullat. Plovent a bots i a barrals. Des de que vaig a Castellar, no fa una altre cosa… que ploure. No crec que aquest estiu pateixin moltes restriccions d’aigua si a la resta de municipis catalans arrassa la sequera… veieu? ‘No hay mal, que por bien no venga’. Però fot molt, si no portes paraigües!
La veritat és que aquest dia d’avui, no s’emporta l’exclusivitat de ‘mal dia’. Diguem, que és el quart. O sigui, que a mi, no em serveix allò de ‘no hay dos sin tres’… veig, que per a variar, em supero altra vegada. Suposo que vaig cansada, i això em fa assimilar segons què com a negatiu… com a dolent… com a ‘quin calvari’. De tots és ben sabut la manca de delicadesa verbal que tinc avegades, lo despistada que puc arribar a ser en d’altres, i que jo també (com la resta d’humanitat) tinc aquells dies tontos en el que no aguantes ni un pet o simplement, en que no tens ganes de fotre ni brot. Però és que quatre dies al límit, és massa. Des de diumenge, que no paro de cagar-la. En tots els sentits, aspectes i significats, haguts i per haver d’aquest verb tan… brut?. Bé, el fet és que últimament, no n’ensopego ni una. A la ràdio, per na posar un exemple, oblido acabar de pactar una entrevista de 20 minuts, de la qual els d’informatius aprofitaran els talls de veu pel butlletí del migdia i tota la vila n’està esperant les declaracions perquè és tot un event sociocultural i jo, doncs, res: me n’he oblidat. No vaig trucar per a confirmar… Estupendu tu. A buscar-se la vida amb una altre cosa (però evidentment, que no desentoni, que no es noti que es fa per salvar-nos el cul… ha de tenir una raó de ser…) i apa, per a la setmana que ve, ja ho tindrem. Un altre exemple: al despatx tinc un lio espantós, amb carpetes de projectes fets a Barcelona i els que ens envien de Vidreres… números d’expedients repetits, obra la porta,el telèfon, allò tan típic (i que molts de vosaltres ja sabeu) de ‘Abril, envia aquests plànols per mail perquè jo, no se fer-ho…’ per favor!! Que estem al segle XXI!! I tenim carrera!!! En fi… A casa: crits, mal estar… i després de la tormenta, el silènci sepulcral típic de ‘no diré res no sigui cas, que torni a esclatar la cosa…’ molt trist.
Però el que més greu em sap de tot plegat, són unes paraules que vaig pronunciar diumenge dirigides a una persona que no s’ho mereixia, ni s’ho mereix, de cap de les maneres. I no m’ho trec del cap… Jo mateixa vaig provocar una situació dolorosa sense cap mena de sentit. Sense raó aparent. Ho vaig fer pagar a la persona que menys culpa en té dels meus mals de cap. Però ho vaig fer. I les disculpes que vaig demanar, no em feien sentir millor. De fet encara ara, ressonen aquelles paraules que tan mal van fer, i que tan em van ferir. I no em sento bé. Amb mi.

Espero recarregar les piles aviat, perquè sino, aquest diumenge d'eleccions m'acabi de rematar...

si, si, ja us ho dic... uns mals dies...

petonets
Bril

... em sento com l'elefant del conte de Bucay...

2007-03-20T14:02:00.000+01:00

Avuí com un matí qualsevol, i rutinari, en el que he baixat al carrer per agafar el metro, i fer el trajecte de sempre per anar cap a la feina, he fet un repàs ràpid dels meus pensaments. Fa dies que estan molt desordenats… i això no em deixa pensar amb claredat i coherència.
Vull trobar una solució, i no conformar-me amb l’anestèsia per anar aguantant una situació que cada cop és més terminal. Em pensava que ho tenia clar. Que havia decidit. Però és veu que no. Sempre m’equivoco… I mentrestant, el vent m’empenyia amb força cap al meu destí. Aquest lloc que cada cop detesto més. I he pensat: necessito un canvi d’aires. Però per canviar d’aires he de renunciar, definitivament, a allò pel que tant he lluitat… potser hagi arribat el moment de tocar de peus a terra i acceptar que simplement, NO PUC. Ho he intentat massa vegades. En massa llocs. I estic cansada. Esgotada d’intentar-ho un cop, rere l’altre. Segurament si el Jorge Bucay llegís aquestes línies, em recitaria algun dels seus contes… com aquell en el que un elefant ja adult, era incapaç d’alliberar-se de la cadena lligada a una paupèrrima estaca clavada al terra que el mantenia captiu, tot i ser insignificant al seu costat… però com desde petitó, hi havia estat lligat i tot i els esforços no es va poguer escapar, ara de gran, continuava pensant que no podia desfer-se’n, i s’hi estava impassible i resignat tot i la seva força. Però Sr. Bucay: la meva estaca no és física, i si no la veig, em costarà molt més saber d’on he d’estirar per deslligar-me…
Sembla mentida, però tot i això, encara no en tinc prou. Ahir vaig estar parlant amb un bon amic. Els dos ens hem embarcat en un altre dels nostres intents, aquest cop no se si desesperat o no, però és un altre intent. Ell en aquest aspecte és com jo. Està acostumat a treballar per ‘amor a l’art’. Un art que cada vegada ho és menys, i un amor que a poc, a poc, va perdent el romanticisme… Però ei! Aquí estem! Com si res! Tirant una altra moneda a l’aire, a vuere què cau… Tot i això em va dir una cosa que em va deixar parada: ‘ya no tengo ilusiones… no me interpretes mal… quiero decir que con este proyecto le pondré todas mis ganas para hacerlo, está claro, pero no espero nada de él. Si sale bien, genial. Y si no, pues no…’ m’el vaig mirar, mentres analitzava el que acabava de sentir… no sabia què dir. Finalment, vaig optar per un ‘saldrá bien, ya lo verás’. No crec que l’arribés a convèncer amb una frase tant simple i sobretot, tant poc argumentada. Però jo si que li he posat molta il·lusió a això. És el meu últim cartutxo a la recambra… i si el gasto ha de servir per algo. Tan si és bo (que evident,ent, ho prefereixo) com si no. Si passa això últim, es constatarà quelcom que avegades s’em passa pel cap, i el millor que podré fer, és ja definitivament, ‘ir con mi musiquita a otra parte’. Però l’estaca on estic lligada, és més forta que la del pobre i majestuós elefant del circ, tenint en compte la diferència notòria de tamany entre el paquiderm i una servidora… però al cap i a la fi, els dos estem presos. Qué trist!
Bé… avuí és un dia d’aquells retontos, després de tota una setmana tonta… espero que ja estigui arribant a la seva fí. Si més no, avui que fa vent, espero que s’ho emporti tant lluny com pugui… però mentrestant, ja que aquest vent maleït és incapaç de crear un tornado i arrencar aquest antro de despatx i engegar-lo a tres quarts de quinze… m’acomiado amb unes línies que el meu amic va escriure fa un temps… i que jo rescato del no res, porquè ultimamente M.G., mis pompas de jabón tampoco llegan allà arriba…

09/14/06
Estaba yo en mi mundo, haciendo burbujitas y contemplando como subian hasta el cielo, cuando un niño apareció cerca. Este sacó su tirachinas, y empezó a reventar mis burbujitas. Rapidamente me fuí hacía él.

- ¿Qué haces cabroncete? ¿No sabes que estas burbujas son mis sueños?

- Sí, lo sé- dijo el mocoso siguiendo con lo suyo.

- Bueno, pues déjalos que suban a lo más alto. Allá arriba, donde se cumplen.

-Lo siento, yo solo soy un "mandao".

- ¿Qué? ¿Quién coño eres tú?

- ¿No me conoces?

Se me acercó, y mirándome fijamente a los ojos espetó:

- Soy tu autoestima!!!

M.G.N.

Aunque esta vez, he comprado un super jabón para hacer burbujitas más resistentes!

Un megapetonarru!

ABRIL

...ELS BATEGS...

2007-01-11T12:52:00.000+01:00

NO VULL SENTIR EL SILÈNCI... vull sentir el bateg... et sento a tu...

No vull sentir el silènci..
No vull cap excusa per salvar-me d’allò que em fa tanta por perquè tant desitjo..
Aquest cop hi vull ser.
No vull el silènci per sentir més alt els meus pensaments.. aquells que sempre em volen prevenir..
Vull deixar-me estar..
Deixar-me portar per cada bateg que m’empeny, sense remei, cap al meu oasis.
Ja no deixaré que els meus fantasmes em continúin tancant les portes que vull obrir.
Perquè ara, tinc un exèrcit de motius que lluitaran per una única raó... la raó per voler ser... la raó per voler estar... la raó que està al vell mig de tot... la raó que em fa creure que és possible fer realitat l’utopia més antiga...
Perquè aquesta raó m’ha fet despertar del meu son profund amb velles notes d’una partitura. Perquè a aquesta raó no li agraden les mascares... i perquè sempre que allargo la mà, trobo la seva.

Aquesta raó que cada vegada batega amb més intensitat:

SERGI... SERGI... SERGI...

*ABRIL*

...2007...

2007-01-02T13:25:00.000+01:00

Pels més superticiosos, l’any de la sort. Pels més aventurers, l’any de l’acció. Pels xinesos, l’any del porc. Pels més emprenedors, un any nou per a fer infinitat de coses… i així podria omplir mil pàgines com aquesta…

El que està clar, és que no sabem què ens depararà el 2007. Serà millor?… Pitjor?… Diferent?… En el fons tant ma fa… L’únic que se, és que l’he començat de la millor manera que es pot començar: amb la persona que ESTIMO. El camí continua. És una cosa inparable. Miro enrera i veig tot el que hi ha allà, el que hi he deixat, el que segueix amb mi. Miro endavant i hi veig tot el que hi pot arribar a haver… Per què no? En el fons, som nosaltres mateixos els qui omplim els dies de les nostres vides. Desitjos, somnis, voluntat, ganes, previsions, projectes, viatges, familia, amics, parella, feina… Un bon esquelet per aquests 365 dies que ens estan esperant.

I com no l’atzar. Per a mi, hi té molt a veure… Potser el molt honorable Joan Manel Serrat té gran part de culpa en això “fue sin querer… es caprichoso el azar… no te busqué, ni me viníste a buscar…” En el fons, sempre he pensat que si les coses passen és per algun motiu, perquè havia de ser així. Tanmateix, el que no passa, és perquè no havia de passar… força elemental, ja ho se; però no cal donar-li més voltes. Nosaltres decidim al cap i a la fi, d’alguna manera.

En fi, any nou vida nova, o això es sol dir. Si més no, el que cada any es pretén… canviar el que no t’agrada, millorar, en definitiva viure tal i com vols. I és possible, només cal voler-ho de debó.

La vida és com un regal i potser no sabem donar-li tota la seva importància. Una paraula, una mà, un petó, o bé, un silènci. Saber que pots estimar i sentir que algú t’estima.
Que amb els nostres somnis fem d’aquest 2007 un any ple de MÀGIA!

Petonets,

Abril

... 23 ANYS ...

2006-12-18T11:38:00.000+01:00

I es diu ràpid! 23 anys…
La de coses meravelloses que he viscut… aquells moments tristos… aquelles paraules que he dit, i les que he sentit… les persones que hi són des de sempre… les que m’he anat trobant… algunes que per desgràcia ja no hi són… les que acaben d’arribar per quedar-se… quants arreveures… quantes abraçades… petons… llàgrimes… riures… les retrobades… les sorpreses… la companyia… l’ajuda… el suport… els viatges… l’aprenentatge… els descobriments… i tot això ho he viscut amb vosaltres.

Aquest 12 de Desembre em serà impossible d’oblidar. I no em vull posar ‘tonteta’ ni ensabonar a ningú, ni molt menys… però és la pura veritat. Em veu fer el millor regal que es pot donar a algú: la vostre companyia. Tots i cadascun dels que hi veu estar formeu part de mi d’alguna manera. Així que no tinc cap més intenció amb aquestes línies que donar-vos les més sinceres GRÀCIES a TOTS per dedicar-me part del vostre temps, i sobretot hores de son, per tenir l’impediment d’una cama envenada i agafar un taxi per venir a pendre-us una birra, per sortir de la feina a les 22h de la nit i deixar-vos caure per donar-me una profunda abraçada, perquè tot i estar algun que altre malaltonet i malaltoneta no us ho veu voler perdre… per les moltíssimes trucades, pels missatges, per aquells que esteu lluny i ni la distància va poguer privar-me de vosaltres i sentir-vos molt aprop… així doncs: GRÀCIES!!!! GRÀCIES PER SER I ESTAR AQUÍ!

Us ESTIMO!!

BRIL

...Inconformista, i SEMPRE així...

2006-11-28T12:18:00.000+01:00

Sempre he sigut inconformista. Soc inconformista. I desitjo seguir-ho sent. Això no vol dir que esperi que m’arribin les coses més maravelloses de la vida, tot el contrari. Aspiro a ser jo, la que les trobi. Avegades el meu inconformisme, s’ha confós amb la rebel·lia… molt més dràstica pel meu gust… tot i que alguna vegada (remota) m’hi he deixat caure… però sempre, per alguna causa. Aquest afany de trobar, i en el seu defecte, de buscar, em ve desde ben petitona. Sent filla única d’alguna manera havia de ‘desaparéixer’, encara que fos una estona, per donar treva als meus pares… I és que el professor Indiana, va fer molt mal. Les meves mil i una aventures pel bosc en busca d’éssers fantàstics no tenien més finalitat que sorpèndrem a mi mateixa de les meves pròpies reaccions al veure coses on no les havien (sempre he pensat que l’E.T. es va equivocar de casa… i encara no he perdut l’esperança). La meva ‘cavanya’ era el meu fort (és pot dir que de petiua ja vaig provar això de compartir pis amb les amigues, i evidentment, els menys de 10m2 no em van convèncer gens… qui m’ho anava a dir, que la mitjana dels pisos no augmentaria dels 30 m2 quan em fes gran), allà ens sentiem segures en un indret totalment hostil i custodiat per animals de llanes blanques, i algun que altre devorador d’aglans… buscava per viure a la meva manera, la meva realitat.

Tot això era abans…

Ara, però, continúo buscant perquè no em conformo amb el que hi ha. I per suposat, encara em conformo menys, amb el que no hi ha. No em puc creure, que avuí en dia es mati per matar; que es maltracti a les dones; que s’abusi dels nens, que en nóm de no se quants déus, celestials i d’altres terrenals, es justifiquin l’allau de matances per arreu, que milers de persones morin de gana al dia, que hi hagi persones vivin pels carrers, que hi hagi persones endeutades, d’altres que no arriben díganement a final de més, uns quants més que els hi falta la feina, i els de més enllà pluriempleats per intentar viure ‘dígnement’, persones abandonades, infants anant de casa en casa esperant ser estimats i no acollits, que costi tant ajudar i ser ajudat, que es morin persones quan no els hi tocaba, que no es respecti la Natura, que es matin els animals tan cruelment, i avegades, per diversió (no hi ha els sudokus???), que a mi em demànin el títol de periodisme i/o de comunicació audiovisual per a treballar a la ràdio i en canvi, al nou i flamant honorable President de la Generalitat en prou feines tingui el graduat escolar i empri la llengua del país que ha de gorvernar d’una manera tan pèssima…

“Tu gran energía te permite hacer muchas cosas a la vez. Te encuentras en un buen momento para todo.” Això és el què diu el meu horòscop d’avui. Bé, un d’ells, aquest apareix als 20 minuts… Tan de bo, pogués utilitzar aquesta gran enrgía que tinc per canviar el que hi ha, i fer que hi hagi, on no hi ha! I que tot això no sonés tan a utopía…

Si més no, i el què tinc més a l’abast, és aquesta energia per continuar BUSCANT i sobretot, INCONFORMANT-ME.

Més gràcies, per seguir llegint.

Un sac ple de petonets!
BRIL

...Una de decepcions...

2006-11-27T13:00:00.000+01:00

Viure condicionat a la resta de persones que t’envolten és innevitable… Últimament ho veig més clar que mai. Tinc les meves opinions, desitjos, la meva voluntat, els meus objectius, i avegades s’em fa difícil mantenir-los intàctes i sobretot, incomunicats, a aquelles pronunciacions que fan al respecte la meva gent. No és que les seves opinions em facin canviar la meva pròpia voluntat de fer, pensar i decidir, però em condicionen… em fan donar-li més voltes, i em treuen una part de la seguretat decisiva que ja havia aconseguit. Però és que ja no puc evitar ser jo mateixa, i fer les coses que faig perquè realment JO les vull fer, no perquè algú esperi que ho faci… no funciono així… ja no. M’he desgastat massa per voler arribar a tot arreu i no decebre a ningú. Però qui és la resta d’humanitat per ser més que jo i atorgar-se el paper de ‘Abril, m’has decebut’ ??? Quí és la resta d’humanitat per esperar tan de mi? Per esperar coses que potser no sortirien mai de mi, si no m’instèssin a fer-les? I és que no sempre pots fer, ni dir, ni sentir, ni pensar, allò que als altres els hi agradaria que fessis, diguéssis, sentíssis i penséssis… Avegades la vida ens és poc reflexiva. Una amiga meva, últimament és queda perplexa al veure’m fer i dir coses, que com diu ella: abans no feia ni deia. Però s’equivoca. Abans ja ho feia i ho deia, però com que jo ja tenia el meu paper dins el roll establert de la meva ‘comunitat’ ni tansols es percebia… L’Abril mai es podia queixar, ni enfadar, ni tenir un mal dia, ni parlar seriosament, perquè ella sempre estava rient i fent l’imbècil, sempre fent bromes… Sempre ens guiem pels extrems… però allà jo hi he tingut part de culpa per deixar que se m’¡nterpretés d’aquesta manera, ho reconec. Però el que NO concebeixo de cap manera, és que ni les persones més properes a mi no em conéguin. Quan portes gairebé tota una vida amb una persona, que ha format part del teu passat i en forma del teu present no li has d’explicar qui ets i el què et passa com si l’acabéssis de conéixer… bé, però això ja és una altra història…
Les relacions humanes són ben curioses i sobretot, complexes. Sempre s’estableix una mena de ‘contracte moral’ transmés hereditàriament en el que sempre hi ha una clàusula tal com aquesta: “sempre fes el què s’espera de tu”. Per cert, un contracte que no recordo haver signat mai…
No ho se. Suposo que el fet d’estimar, o més que el fet, el sentiment d’estimar, ens condiciona ja respecte a l’altre persona. El/ la que t’estimes. Però per què sempre esperem quelcom de l’altre/a???? Si algú m’ho sap explicar? s’accepten comentàris varis i variables…

Gràcies per llegir…

Una abraçada!!!
BRIL

QUÈ COLLONS ENS PASSA??!! (II PART)

2006-11-21T13:46:00.000+01:00

…‘Si viure és un luxe, okupar és un dret’…

Camines pels carrers de Barcelona, i passis, per on passis, tan se val, si ets a Sants, Gràcia, Poble Sec, el Raval, el Born, el Clot, Nou Barris… això tan és, sempre et trobes amb edificis, buits, vells i atrotinats. Ningú diu res, ningú es queixa que d’allò en deriva un espai trist, brut i estàtic. En definitiva un niu de merda. Tal qual. Però ja ens està bé. Aquests edificis tancats i enmurallats, són el reflex de la societat. Centenars, o milers d’edificis m’atreviria a dir, estan desocupats, buits; però continuem construïnt de nous i en molts casos, al mateix costat d’aquests colosos abatuts pel pas del temps. Ara bé, quan un grup de joves, i no tan joves, s’apleguen i entren en aquests edificis oblidats, s’els fan seus, els arreglen i els hi en treuen un profit, aleshores despertem i diem que això està mal fet. Que no és just. Perquè ells/elles NO paguen impostos. No ens queixem que els impostos que paguem són masses i massa elevats, pels serveis que rebem a canvi. Podem parlar de Renfe… per exemple. O la il·lustre empresa de la llum, pels motius que siguin decideix quan i com, deixar a tot un veïnat afosques perquè en aquell moment els hi convé i han de fer unes comprovacions; ara, tu no ens paguis el rebut i te la tallem! Ens està bé pagar l’aigua a preu d’or, tot i el que treiem de l’aixeta tot sovint, més que or, acostuma a ser més clor, o més calç… però l’edifici de colors queda taaaaaant bonic il·luminat per la nit!!!… Aleshores de què estem parlant?

La Makabra és lúltim exemple. Okupada des de feia sis anys i coneguda internacionalment com a escola de circ i arts escèniques, ahir després de 8 hores d’activitat policial, va ser desallotjada, per enderrocar-la tot seguit. Sempre sento dir a persones molt properes a mi, que “aquesta gent són uns guarros, uns drogadictes… que són uns ganduls… que treballin i es paguin un lloguer com fa tothom… que només busquen problemes…” i jo els hi dic ‘no cal ser okupa, per ser i fer tot això’ conec a alts càrregs que s’ho passen la mar de bé esnifant pols blanca, o pillant grans ‘cogorzones’ això si, a ells no els hi cal fer botellón amb l’amic Don Simón; i en quan els hi dius, que l’inigualable i fascinant Cirque du Soleil, o el casolà Circ Cric amb seu a Sant Esteve de Palautordera s’hi ha deixat caure per aquesta casa okupa per assajar, òstia! Aquí ja canvien la cara! Molts dels espectacles que es feien a La Makabra eren gratuïts (per a no dir tots), i no per això menys treballats i espectaculars o de menor talent, jo diria que tot el contrari, d’altres el preu era simbòlic. Però és clar, no és el mateix que ‘Grease’ a 60€ l’entrada. En fi, és força trist caure sempre en aquestes coses tant superficials.

Hi ha una dita que ho resumeix prou bé tot plegat: “Encima de hacer de puta y poner la cama, pagas!”

Ànims!! La revolució no trigarà!!
Petonets de l’Abril!

...CONEIXE'T...

2006-11-20T12:50:00.000+01:00

Un moment meu, per a mi… ja feia dies que el buscava… Incomunicació per desconnectar d’aquest món boig i estar amb mi. Quants desitjos en aquest moment, mentres lentament respiro l’ambient d’aquest cigarret del riure.
El moment em provoca la bogeria d’analitzar els meus pensaments i m’adono que a poc, a poc, els he pogut canviar de rumb. I escric. Si, escric. Escric perquè aquells que sovint em llegiu, veieu que el meu cervell continua viu. Ara, més que mai. (Encara que a l’entrar al meu blog sempre hi trobeu el mateix i us pregunteu: aquesta pensa escriure alguna cosa nova o què??!) Però avegades, costa trobar aquells instants en que un pot estar amb símateix i donar-se el gust de despullar-se davant un full en blanc.
I ara, per fí, tinc l’oportunitat.
Últimament el meu cap està absorvit amb una cosa que feia molt temps que no li interessava: conéixer a algú nou. Conéixer a algú desde zero. A algú, que sigui capaç de provocar-te aquestes ganes de voler saber més d’ella. Ja no se ni quan, ni com, en vaig perdre les ganes… Però és que jo, he trobat a aquesta persona. Ara, després de quasibé dos anys, ignorant el que hi havia sota la seva ‘coiraça’ és quan començo a saber-ne d’ell. I m’agrada el que descobreixo en ell quan es mostra i m’ensenya el què li ha passat i el què viu.

Quan ens trobem, de mica, en mica, ens expliquem com som, sobretot per a dins, tot utilitzant anècdotes de les nostres vides i de les històries varies que ens han omplert episòdis importants, d’aquells que ens han fet com som ara. I em resulta curiòs, si més no, el fet que dues persones totalment desconegudes, amb històries diferents, es trobin per fer-ne’n una de comuna. Sense importar quin sigui el resultat. El que compta és que els dos ens volem conéixer i saber l’un de l’altre.
M’agrada tornar a sentir aquella curiositat, aquell mistèri, aquell interès, aquell sentiment, fins el punt que m’aclapara el pensament i em convida a regalar-li aquestes línies agraïnt-li que sigui l’aire fresc que tant em calia respirar. Per haver arribat al moment precís, ni massa aviat, ni massa tard. Per voler estar aquí. Per ser tal com és. Amb tu m’he tornat a trobar a mi mateixa, algun dia sabré com explicar-t’ho (possiblement quan ens sapiguem interpretar… ;P).
Uix!! Sona una de les meves cançons preferides! Sembla mentida, tot i la de vegades que la he arribat a escoltar, i ara que la sento, em suggereix coses diferents… per què serà??…
Aquí us la deixo com a punt i final, perquè hauria de començar a vestir-me o acabaré agafant fred…

“Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per a poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és…
… fum,
allunya’t de mi, no vull el teu mal perfum,
fragància de mort, cel sense sort.
Encara que sembli mentir
I els mapes no ho marquin així,
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

Ets tu l’únic cos, l’únic so que vull sentir
Quan pari el temps
I un món negre em tanqui els ulls
I una suau brisa em converteixi en…
…fum…
…ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per a poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.
Qui vulgui ja em pot contradir,
Que ningú pot sentir-ho per mi.
Aquell tros de món on no hi ets tu és FUM.
…és fum…
…és fum…
…és fum… fum, fum, fum, fum…
…és fum… fum, fum, fum, fum…
…és FUM.”

Un petó gegant!
ABRIL

QUÈ COLLONS ENS PASSA?? (CAP.1)

2006-10-18T12:45:00.000+02:00

Estic fins els collons, d’aquelles persones que es creuen que tenen el dret d’entrar a la teva vida, per així escapar de la seva pròpia… Així es senten realitzats? Més joves? Que realment fent el que fan és quan es senten vius? Què intenten aconseguir? O recuperar? O ser? I és que és una història que no paro de veure com es repeteix contínuament davant dels meus ulls… Amb el pas del temps m’adono que cada cop entenc menys als éssers humans… No arribo a percebre de quina pasta estem fets… Una pasta que ens fa utilitzar als demés per realitzar els nostres desitjos més ocults, aquells que ens fan por de fer tot sols. Si ho fas amb la companyia d’algú, la culpa aleshores serà compartida i el pés dels remordiments (en el cas que els tinguis) serà més lleuger… I és que algú molt propera a mi, ho està vivint. I sobretot, patint. Està enamorada d’algú que mai serà amb ella. Perquè aquest individu ja té la vida que ha triat ell mateix. Ell solet ha ecollit. A pres decisions i les ha dut a terme, sense tenir en compte l’opinió d’ella … I és que les històries de triangles no acaben mai bé… L’experiència així m’ho ha ensenyat.
El món dels amants és complex, fins i tot lleig m’atreviria a dir. Sobretot per aquell que li toca el paper més repudiat per a la societat. Aquell/a que representa que es fica pel mig d’una parella estable. Molts només veuen a aquest últim… aquest és el dolent/a… perquè és el/la que es fica pel mig… el/la que trenca la relació d’aquells altres dos. Però no sempre és així… Mai pensem que a lo millor és un del ‘pack dels estables’ que surt en busca d’allò que no té… avegades per distreure’s, avegades per desfíci, avegades per no buscar una solució amb la seva parella, avegades perquè només li ve de gust, avegades per por, avegades per fer-se creure a ell/a mateix/a que no forma part del problema i que no és culpa seva… avegades per fugir… avegades per fer i tenir allò que realment voldria… avegades… per egoïsme… Tenir un/a amant és la millor excusa per canviar, o acabar, allò que no tens pebrots de fer tot sol/a. O ja ni ho sabria dir… Perquè no ho entenc… No entenc aquest tipus d’amor… un amor que s’ha d’amagar… un amor que fa patir… que t’arriba a fer mal… fins i tot, et pot matar… perquè en el fons és amor. Una cosa és fotre un clau i fora. L’atre cosa és anar més enllà d’aquest clau… és enamorar-te de l’altre. I persuposat, que aquest/a altre/a s’enamori de tu. I què passa quan s’arriba a aquest punt? Res de bo. Perquè és el punt que vols però no pots. L’individu casat, està casat i enamorat de la seva amant. L’amant, és l’amant i assobre, està enamorat/a del casat. I la parella ‘oficial’ de l’individu casat, què? Què passa amb ell/a? Així qui és el/la culpable????… Sincerament, jo només veig víctimes (si és que es pot dir així)… El que busca l’amant, és víctima de les seves pors, la parella és víctima de sentír-se com a tal, i l’amant és víctima de ser ‘l’estri’ utilitzat. Evidentment, tots i cadascun d’ells, ha acceptat el seu paper sabent el que hi havia. Cap té excusa. Tothom sap quin és el seu lloc i fins on pot arribar… En una època de la meva vida, vaig escoltar sovint la lletra d’una cançó que deia “ Como se puede estar enamorado de dos mujeres a la vez y no acabar loco…” Potser un ja està boig en el moment que ho vol tot, sense renunciar a res… perquè això no existeix.
Així que l’únic que li puc dir a la meva germana és: L’amor no és la guerra, no està fet per patir. I sobretot, no existeix perquè se l’hagi d’amagar. El que hagi de ser serà, i el que no… bon vent i barca nova. I crec que està força clar. Ara si. Perquè no hi ha prou amb paraules que t’agraden sentir… d’això no és viu. Es mor un, lentament, esperant veure fet realitat un miratge. I tu, et mereixes el paper de protagonista. Ara et toca a tu “tomar la decisión e ir a muerte con ella”. Pensa en tu. Només en tu. Jo seré al teu costat per recordar-te quan calgui, que en la teva vida EL MÉS IMPORTANT ETS TU.

T’ESTIMO!!!!!!!!
Sempre soc i seré amb tu.

BRIL

... Tornar a ESCRIURE...

2006-09-21T10:26:00.000+02:00

Bé, bé, bé… Vergonya em fa tenir el blog tan oblidat! Menys mal que la Dinneta, la meva lectora més fidel, aprofita les trucades per recordar-me que he d’escriure… que si no estaria apanyada. Crec que des del juny no he penjat cap comentari… I la veritat és que ha estat un procés totalment inconscient. Durant gairebé tres mesos he aparcat els meus pensaments… evidentment no he parat de donar voltes a les coses que fan que el meu cervell estigui actiu i sobretot, viu, ja ho sabeu “penso, per tant sóc”… però deixant de banda les doctrines, hi ha una cosa que se m’ha fet estranya i que no m’havia qüestionat, fins que vaig parlar amb la meva amiga: PER QUÈ NO HE ESCRIT???… Realment és una raresa, perquè com molts sabeu, escriure per a mi, sempre ha estat gairebé una necessitat des de ben petiua… i ara… és com si hagués perdut una part de mi que no se on buscar… els meus pensaments, opinios, dubtes, decisions hi continuen sent, però la ‘necessitat’ de treure’ls… ja no?
En fí… Però l’altre dia vaig trobar-me amb el meu amic, vam tenir una d’aquelles converses tan nostres, on els comentaris, les paraules i l’entonació d’aquestes són tal i com les sents. Està fotut perquè té un pes assobre constantment, està perdut i dubta de tot el que ha fet, de tot el que fa i de tot allò que pugui arribar a fer… jo diria que és un moment de crisi existencial… algun cop l’hem patit tots. Vam parlar i parlar, sobretot ell, necessitava treure’s una mica de pes… i jo encara hi penso amb tot el que ens vam dir.
Hi ha dies en els que realment ho veus tot fosc… d’aquells que quan acaben et dius ‘m’hauria d’haver quedat al llit! Tot això que m’haguès estalviat!!’. Divagues, penses, busques i van passant les hores… i passen, passen… les hores. I sembla que estàs igual que al principi. En el mateix punt. Sense treure aigua clara. De res! Això si: Continúes divagant més que abans, preguntant-he per què carai no trobes una solució. Més que una solució, una decisió… que segons es miri és pitjor, o encara més complicat. Una decisió… DECIDIR… si! És més dificil encara, segur. Decidir implica triar, descartar, apostar més alt per ‘A’ que per ‘B’, escollir… O vés a saber! Ja ni ho sabries dir! Perquè fa massa que no prens una decisió.
Passen els mesos i t’adones que no has fet res per canviar el que no t’agrada… i és que amb tantes batalles perdudes ja dubtes d’acabar victoriós la guerra. Recordes com eres abans, en aquells dies en que amb somiar ja en tenies prou; temps en els que t’imaginaves com series i què faries en el futur… el futur… aquell futur que aleshores era tan llunyà, ara és el present i veus que res és com havies planejat. Ni tu mateix ets com et penaves que series… I és que la ingenuïtat dels infants és la creu dels adults, quan es diuen a si mateixos ‘ em creia que seria més fàcil…’ …’aquí ja has tocat fons, amic…’ vaig sentir dir una vegada.
Però inesperadament i, sobretot, gratament sorprenent, en el punt que et sembla que ja és impossible sortir d’aquest forat tant i tant profund, que tu mateix has anat cabant sense adonar-te’n, un fil de llum t’acarona per dir-te que la sortida la tens just davant teu. Sempre ens capfiquem amb tot allò que no tenim, que ens falta i que, pertant, vodriem. No et conformes, vols més, ho vols tot i ho vols ara! I això no et deixa disfrutar, no et permet sorpendre’t, no deixa sobretot, que la vida et regali aquells instants, persones, llocs, tan valuosos i irrepetibles que no apareixíen en el teu guió.
Acomiada’t d’aquell nen que amb els seus somnis domina la persona que ets ara. Diga-li que a la vida, res no és blanc o és negre… que com en els seus dibuixos els colors estan per triar. Diga-li que els seus somnis, ja no són els teus. Que et deixi decidir a tu. Però que no se’n vaigi molt lluny, diga-li. Que el camí és llarg, i la seva il·lusió no et pot faltar en aquest recorregut que potser no et porti per on ell desitji, potser no. Diga-li que el més segur és que caminis per on ni tansols, hagi imaginat mai!

Petonets gegants per a tots!!

ABRIL

...el meu racó màgic...

2006-06-20T12:09:00.000+02:00

Amb llàgrimes als ulls em deia: “ El temps passarà… i arribarà el dia que mirarem enrera, i aquest moment que ara vivim serà un dels molts records vells que hauran omplert la nostre existència…” Aquestes paraules em van tornar a la ment quan vaig baixar del cotxe i vaig veure la immensitat de la muntanya del Turó de l’Home, testimoni de tantes vides.
Records… al final és l’únic que queda… és el que queda escrit en el llibre de la nostre vida… fulls, i més fulls, plens de records… és el que durant la nostre vellesa, quan el llegim, ens fa sentir joves…
Ara ho començo a entendre… perquè ahir, vaig sentir nostàlgia. Feia gairebé dos o tres anys que no trepitjava Sant Esteve. I com ha canviat tot… com hem canviat tots… Cap a les 17:30h vaig agafar el tren que anava fins a Sant Celoni. Segons el senyor de la guixeta, aquell era el que parava a Cardedeu… allà era on havia de trobar-me amb el meu amic… En Richi. No se ni els anys que feia que no ens veiem, tot i que mai hem deixat d’estar en contacte per telèfon. Però tot i això mentre el tren anava fent camí, pensava en l’estrany que s’em feia anar cap allà per fer-li costat, ara que passa per un mal moment. Ahir feia una tarda d’estiu… el sol entrava per les finestres del vagó… la música clàssica sonant de rerefons… persones aprofitant el trajecte per a fer una dormideta… i jo, asseguda intentant llegir… Paulo Coehlo… ‘El Zahir’… ‘En arab, Zahir significa visible, present, incapaç de passar desaparcebut. Quelcom o algú amb el que, un cop vam entrar en contacte, acaba ocupant en mica, en mica, el nostre pensament, fins el punt que no som capaços de concentrar-nos en res més. Això es pot considerar santitat o bogeria’. El Montseny sempre ha estat el meu Zahir, des de ben petitona. I ara després de tant de temps hi tornava… Vaig haver de baixar a Sant Celoni perquè el tren no va fer parada a Cardedeu… Curiós…
Un cop arribada a St Celoni, vaig haver de trucar al Richi perquè em vingués a buscar a allà i no a l’estació de Cardadeu. Va trigar 10 minuts, però amb aquest temps, vaig comprovar com ha canviat. Es veu tot tan nou…
Finalment, vam anar a St. Esteve, que també ha canviat força… a no dir moltíssim… déu meu! Hi ha el doble o el triple de cases, una carretera que passa pel vell mig del poble… una destroça. Vam arribar a casa de la Lourdes. Allà el Richi té tres cavalls. Els hi vam donar de menjar, els hi vam canviar l’aigua… La Lourdes i en Joaquim, li deixen un tros del terreny perquè els tingui allà, amb l’única condició que sigui ell qui s’en faci càrreg. La Lourdes… quan la vaig veure una mica més i em poso a plorar! Va arribar amb el seu marit, en Jesus, i la seva filla. Si, la Lourdes amb 26 anys recent fets, ja és mare. És mare d’una nena preciosa. S’em feia tant estrany, després d’una pila d’anys sense veurens, les nostres vides han canviat moltíssim, sobretot la d’ella. La seva mare té càncer, el seu pare no va pair la notícia i està tancat a St. Boi, des de fa temps… i finalment la seva petitoneta els hi ha portat una felicitat i alegria que ja els hi calia. A mi no em paraven de venir imatges al cap de quan les dues erem petites i jugàvem dalt del paller, hores i hores… La masia està igual. Igual de vella, potser ara una miqueta més… però allà em vaig sentir com si tornés a la infància, en aquells dies d’estiu d’ara fa ja molts anys, en que gràcies a la mare de la Lourdes, al veure-la matar el conills d’aquella manera tant rodimentària, vaig estar quasi bé un any sense tastar la carn… I en Richi mirant-se a la nineta com si fos seva. Anelhant allò que no va poguer ser… allò que no va poguer ser… quines paraules més lletges. El meu amic està fotut. Mai l’havia vist així… s’ha aprimat, els seus ulls verd-blaus estan tristos, sense aquella brillantor i vivor que jo recordava… Li han passat massa coses en molt poc temps, i ara suposo, que intenta pair-ho. Només pensa en allò que ja no té… i res del que ha aconseguit, amb lo jove que és, l’omple realment. Això no li passarà, fins que trobi a aquella personeta que ell es mereix per compartir-ho.

...MOMENTS...

2006-06-07T11:20:00.000+02:00

... CAROL ...

2006-06-06T11:44:00.000+02:00

Fa exactament quatre mesos i cinc dies que la Carol, va marxar a Mèxic. I com l’enyoro!!! Recordo perfectament el dia que ens vam reunir tots per acomiadar-la… Un munt de sensacions, impossibles de descriure m’imvadien durant tota l’estona…. Me la mirava i pensava que durant gairebé sis mesos no la tornaria a veure, que estaria molt lluny, de nosaltres, de la seva família… de tot allò que li era conegut… i no m’ho podia creure. La CAROL… aquell dia, l’últim abans de marxar, veia a una doneta esplèndida, amb ulls de nena, uns ulls que em parlaven més que les paraules. Volia retenir tot el que estava passant, tots els que estàvem allà amb ella per emportar-se un bocinet de cadascú a la maleta. I noslatres feiem el mateix amb ella… intentàvem retenir aquelles imatges a les nostres retines per veure-la cada vegada que la trobem a afaltar… un fet que a mi, personalment, em passa molt sovint… Des de que ens vam conéixer ara ja fa quatre anys, no ens hem separat mai, l’aula 11 de la Facultat de Dret de l’Autonoma, ens va unir per sempre més. Ella s’ha convertit, sense ni adonar-se’n, en una de les persones més importants de la meva vida, per tots els moments viscuts, que han estat molts. Per tantes tardes de cafés i cafés, tantes nits de rialles, per tants concells que ens hem donat, per tanta companyia que ens hem fet…. amb les nostres xerrades… ara la meva confident és lluny… a Mèxic… quasi bé cada setmana obro el correu i veig un mail seu, i al llegir les seves paraules és com si la tingués just al davant explicant-m’ho, me la imagino liant-la amb la seva sutilesa… i tot d’una un somriure gegant s’em dibuixa a la cara… i la sento molt aprop. Se que aquesta experiència només li pot aportar coses bones, haurà crescut tant!! En fí, ja queda menys per tornar-la a tenir aquí. La meva amiga gallega…

Un muxito gegant per a la meva Txetxa que està apunt de fitxar pel seu estimat Subcomandante Marcos!
ABRIL

SAINT DENIS = SAINT BLAUGRANA

2006-05-26T11:14:00.000+02:00

Campions… Som CAMPIONS! El BARÇA ÉS CAMPIÓ!! D’EUROPA! I qui ho anava a dir després del gol anul·lat de Giuly, i més encara, quan el Sol Campbell, al minut 37, va fer enuvolar amb el seu gol el cel del camp… va portar pluja i tot! Fins el minut 77’ els culers teniem l’ànima encongida… fins i tot la desesperació s’apoderava dels crits de les persones, que tot i veure el partit a través d’una pantalla gegant, volia fer arribar als jugadors el seu suport incondicional. Ahir, tots estavem jugant amb ells. Ahir, TOTS erem el Barça. Es va guanyar la Lliga, i també voliem la Champions. Què carai! Aquest equip s’ho val! Ho ha demostrat en moltes ocasions: un Bernabéu ens va aplaudir pel nostre joc, l’art blaugrana va convertir Stamford Bridge en el teatre personal de Mourinho, i a Milà… què dir de Milà? Allà el somni de París començava a pendre forma, i el partit del Camp Nou es va acabar amb crits de ‘sí, sí, sí, anem a París!’… i allà estavem tots! Un encertat i gran Larsson ens va obrir les portes de la victòria amb dues de les millors passades que ha fet mai, primer per Eto’o on el somni es veia possible i després per Belletti, el segon gol va fer realitat el somni… La Champions League a la butxaca!
Però l’alegria dura poc… després de les celebracions a la font de canaletes, que ara es veu que s’ha posat de moda destrossar els comerços dels voltants i el mobiliari urbà… hem de parlar d’una possible germana bessona de la mítica font que s’ubicará ves a saber on perquè els aficionats culers hi vagin a celebrar les victories del barça… Es parla també, d’un possible voicot als parlaments que havien de fer els jugadors del Barça el dia de la celebració al camp nou, bé de tots potser no, en concret d’un: OLEGUER… En fí… volia publicar un escrit just el dia després de la victoria a Saint Denis, un d’aquells eufòrics… però al final no ho vaig fer… no ho vaig fer perquè tot el que ha visngut després m’ha semblat tristíssim… el negoci que hi ha redera de tot això m’esgarrifa… Per això em quedo amb el que va passar a Saint Denis, el Barça en estat pur, una afició compromesa… més que un club… Ara només ens quedarà veure què passarà la temporada que ve, sense en Larsson per mostrar el camí (on trobarem un substitut que l’iguali… crec que serà força difícil…)… si la set de títols continuarà o ja s’hauran conformat… espero que ‘l’humiltat’ de la que tant parlen tots plegats realment els acompanyi…

VISCA EL BARÇA! I VISCA ELS PAÏSOS CATALANS!

Besitos,

BRIL

'WE SHALL OVERCOME'

2006-05-16T11:46:00.000+02:00

Bé, bé, bé… ja han passat uns quants dies… i també unes quantes moltes coses… La mega crisis dels polítics catalans ha ferit de mort el Pacte del Tinell… Mai havia tingut tanta importància l’el·lecció d’un monosíl·lab… ‘SI’… ‘NO’… El Tripartit ja ha passat a la història, el referèndum per l’estatut ja s’apropa, i el nostre govern continúa estant a les mans dels capo’s de Madrid… Estupendu tu. Per Bolívia van donant ultimàtums al BBVA perquè cedeixi accions i seguim nacionalitzant… l’EU donarà tecnología nuclear pacífica a l’Iran… Mentrestant aquí, una multitut de joves, es manifesta a Plaça catalunya per denunciar els preus dantescos dels pisos… i l’únic tripartit que sembla que funciona és el format per Fernando Alonso, Rafel Nadal i Dani Pedrosa… La veritat ens conformem amb qualsevol cosa… i el fotut de tot és que es reforçaran les vigilàncies, per prevenir l’allau de persones que volen venir a aquest caos de país… Jo diria que ens estem tornant ‘locus’ tu!
Però en aquest món boig, encara queden coses que valen la pena, si, si… i Bruce Springsteen és una d’elles. Aquest diumenge (14.05.06) vaig tenir una revelació a la grada del Pavelló Olímpic de Badalona. I la veritat és que hi vaig anar molt poc convençuda esperant sentir velles relíquies com ‘Born in the USA’… què ignorant soc… també hem de tenir en compte que el primer cop que el Boss va venir a Barcelona l’any 81 jo encara no havia nascut…

Té gràcia, 25 anys després, el veig per primer cop en acció i com una espècie de droga intravenosa, encara porto el ritme de ‘oh, Mary, don’t you weep’ per dins! Quin ambient més màgic, quin bon rotllo es respirava… i el millor de tot, la relació Boss-Fan, impresionant! No ho havia vist mai! Un gran respecte, sobretot en els vaipassos de cançó a cançó, si algú cridava deseguida se sentien una munió de ‘Ssssxxxhhhhh’ssss’ per poguer escoltar la veu enrogallada del mite vivent, donant pas altre vegada al frenesí amb ritmes de folk, gospel, irlandesos… quina festa amb la banda que l’acompanya! Dues hores i mitja de nirvana amb l’Springsteen que encara es van fer curtes, però quin bon, què dic bon… boníssim gust de boca van deixar! I després… PAM! Un altre cop et trobes amb la crua i dura realitat: el metro tancat, les línies de taxi col·lapsades, els busos nit a rebentar de gent… tot molt ben organitzat i controlat, com no, tenint en compte que aquell va ser l’únic concert que el Boss i la seva Banda faran a tot l’Estat Espanyol, els transports com sempre ajundant a fer-ho tot més senzill… i després et diuen que utilitzis el transport públic! Quins pebrots! En fi… vivim en un món moooooolt boig, però que de tant en tant, té moments de lucidesa que et deixen disfrutar de meravelles tant grans i espectaculars com aquest Bruce amb les seves Seeger Sessions.

Gràcies Litüls per aquest gran regal!

Petonets per a tothom!!
BRIL

DESPERTAR

2006-04-18T11:00:00.000+02:00

Massa temps a fosques…
De mirar i no veure res…
D’intentar abraçar un miratge…
Sense sentir el batec…
De somriure sense riure…
Massa pressa per saber on començava…
Poca calma per saber on acabava…

I com en un despertar qualsevol,
En aquest, veure la claredat com mai abans.

Avui sé que soc més les restes, que les sumes,
D’una vida que ha quedat enrera.

Amb la punta dels dits toco la teva llum…
Ara veig sense mirar res…
Abraço aquesta realitat…
El batec em fa sentir…
Ric perquè somrius…
Poca pressa per saber on acabes…
Massa calma per observar detalladament on comences…

I aquest despertar que m’has portat,
Que no és com qualsevol,
Em diu que la foscor que pugui venir,
Mai, serà com la d’abans.

Perquè avui sabem que som més les sumes,
Que les restes,
D’una vida que tenim per endavant.

Per tu. La meva llum.
Petonets
ABRIL

Monotonia??? no que va!

2006-04-12T19:07:00.000+02:00

Ja se que fa temps que no escric... i a causa d'això alguns dels meus lectors ja se m'han queixat... En fi, ja se que són necessaris els meus comentaris intel·ligents, però amics, heu d'entendre que no m'agraden les obligacions... i escriure per a mi no ho és. Però bé, avui estic disposada a regalar-vos unes línies... i 'compensar' així el buit de comentaris que no he escrit aquests derrers dies, tot i que ho assumeixo: 'Mea culpa'.

Bé... He fet un repàs de les dues últimes setmanes... Petit resum (esquemàtic):

1.- 7:45h sona el despertador

2.- de 7:50 a 8:00 dutxa

3.- de 8:05 a 8:30 batallar amb els cabells, anar a la nevera i agafar un suc, preparar l'esmorzar, vestir-me, acabar-me el suc, dona petonets als papis i a la iaia i marxar.

4.- 8:35/40 aprox. agafar el metro a clot

5.- 8:55 arribo a Arc de triomf (si el metro i/o els seus problemes tècnics ho permeten, i evidentment, si la massa humana de dins dels vagons també...)

6-.- Tot seguit vaig correns a pendre'm el cafetó matinal a cal suny.

7.- 9:00 entro al despatx (que per sort està a 24 passes (de les meves) del Suny...)

8.- De 9:05 a 13:00/14:00 (depende...) el calvàri!... contestar al telèfon, tranquilitzar la majoria dels clients que pendrien foc al despatx i a poguer ser amb nosaltres a dins..., fer memòries dels projectes, tallar plànols, fer les carpetes, certificats finals d'obra, certificats d'antiguitat, certificats de solidesa, certificats d'obra nova, fitxes de característiques, assumeixos, notificacions d'encàrreg... i demés... anar al COAC, entrar projectes per visar a la 4a planta... per recollir projectes visats a la 3a... problemes amb l'Asemas??... sííííí... apa! cap a la 2a planta... si les forces ho permeten torno cap al despatx amb el Sr. 19 (l'autobús)... un cop arribats a lloc, sant tornem-hi: contestar el telèfon, tranquilitzar la majoria dels clients que... en fi, això ja ho sabeu.. no cal que hi torni, no?

9.- 14:10 agafar el metro a Tetuan per anara dinar a casa.

10.- 14:20/25 sorto del metro. Vaig cap a casa. I a dinar!

11.- 15:45 apa! corre, corre, cap al despatx!

12.- 16:00 arribo altre cop a arc de triomf...

13.- 16:10 a 16:25 en el cas que la Mireieta (la meva companya de feina) hi sigui, anem a fer el cafetonet a cal Suny (Sí, una altre vegada...)

14.- 16:30 Ja som al Despatx... i el Calvàri encara és pitjor, perquè els clients que trucàven pel matíper parlar amb els senyors arquitectes, els quals evidentment es neguen sempre a posar-se al telèfon, están més emprenyats i encabronats... i continuem fent certificats i tota la pesca...

15.- 19:30/20:00 (aquesta franja horària també depende...) La LLIBERTAT ja és aquí! Marxo tan ràpid com em permeten les meves cames per anar a ca L'Isma i fer un tema 'repostar' o com també en diem 'MOMENT BIRRA!

16.- 20:15/20... el moment birra es materialitza.

17.- 21:00/21:15 Cap a casona... i a esperar mentres dorms l'endemà que comença una latre cop a les...

... 7:45...

(AIXÒ PASSA DILLUNS, DIMECRES I DIVENDRES; DIMARTS I DIJOUS AFEGIM ELS ENSAYUS DE TEATRE... L'ÚNICA COSA SANA PER DESCONCTAR DE LA MONOTONIA...)

CONCLUSIÓ??

QUÉ IMPORTANTS SÓN ELS CAPS DE SETMANA!!!!

PETONETS!!

BRIL

Els BECARIS PART II

2006-03-24T13:16:00.000+01:00

Hola ‘usuario anónimo’
Referent al teu comentari “Només hi ha una solució al què tu dius. França. Però el becari que tant es queixa és conservador de mena. Perquè creu que el seu paper important pot malmetre el seu futur si dóna per iniciada la Revolució del Becari.”

Tinc algunes cosetes a dir… com per exemple: precisament perquè el seu paper és important (com el de qualsevol persona treballadora) NO pot deixar malmetre el seu futur, no pas per iniciar la Revolució del Becari (que perdona que et digui, veient com estan les coses, s’està convertint en quelcom necessari), sinó més aviat per deixar, o acceptar, o resignar-se, a veure que els seus drets i la seva feina no s’equipara pas i sobretot, en cap aspecte, a la d’aquell/a que està en plantilla. La majoria de becaris, aguanta a la situació abusiva a la que se’l sotmet, per por. La por a perdre, sobretot, oportunitats per entrar a formar part d’un món gens fàcil d’entrar-hi (i no només em refereixo als mitjans de comunicació si no que ho trasllado a qualsevol professió). I evidentment, aquelles persones que es fan anomenar ‘professionals’ se n’aprofiten d’aquells que com nosaltres aguantariem qualsevol cosa per poder treballar d’allò que tan desitjem… En el meu cas, jo vaig prendre una decisió: vaig dir prou. Però no perquè no m’agradés treballar a la ràdio, sinó perquè no veia un reconeixement mínim a la feina feta; ja que després de 6 mesos fent la producció del programa, poca cosa més podia aprendre, la veritat. Evidentment, el meu cap, en veure que jo m’estava plantejant marxar, elogiava la meva eficàcia, dedicació i treball… però, que en cap cas, això va servir perquè em fes el contracte… Aleshores de què estem parlant? Havia de continuar uns quants mesos més així tal i com em va proposar per a veure si al final em feia un contracte? Qui pot viure així? Sense garantíes de cap mena… Jo m’hi nego. Ningú treballa ‘por amor al arte’. I evidentment els becaris/becàries HEM DE VIURE. Així que qui diu que una ‘Revolució’ no serviria de res? Ja se que els extrems no són bons, però la situació ‘becaril’ no és ja un extrem? De fet de totes les tertúlies que escolto als programes radiofònics, mai, i dic MAI, han tractat el tema dels becaris. I per què? Perquè no els convé, és millor parlar dels nens que fan les pilotes de Nike (i això no vol dir que m’alegri de la seva situació, ni molt menys), de les prohibicions pels fumadors, del famós Estatut, del macro botellón i d’un munt de coses, que evidentment que se n’ha de parlar, però, dels becaris mai. Potser és que ni tansols es considera un problema d’un sector concret de la nostre societat, de fet pel que he anat sentint aquests darrers dies, els joves només volem enborratxar-nos pels carrers de la ciutat… En fí, com la majoria de les coses, aquest és un tema gruixut, en el que de segur hi haurien un bon ventall d’opinions. Jo què vols que et digui… no li faria pas un lleig, al que estan fent els estudiants francesos… i tu?

Una abraçada!
ABRIL

Els BECARIS

2006-03-16T12:04:00.000+01:00

Avui em ve de gust parlar: dels becaris. Si. Exacte. Aquells i aquelles, en molts casos estudiants, que treballem a canvi de res. És fantàstic. Ets sents tant realitzat… El reconeixement a la feina que fa un/a becari/ària és tan profunda, com la definició que trobem al diccionari:

Becari –ària
[de beca]

adj i m i f Estudiant que gaudeix d’una beca.

Al que jo afegeixo: “Que gaudeeeeeeiiix???…” Estupendu tu.
La veritat em sembla realment espantós, el que es fa amb els/les becaris/àries. De quina manera t’utilitzen, de com se n’aprofiten… del poc reconeixement que se’ns dóna en molts casos… i de l’indispensables que arribem a ser… Quina cosa més contradictòria no?
I això acostuma a passar quasibé, a totes les branques professionals: farmàcies, tallers, despatxos, mitjans de comunicació… D’aquest últim en podria parlar una llarga estona. I en concret de la ràdio. Però sabeu què? Que no ho faré. No ho faré, perquè tot i aquesta mena d’explotació gratuïta i per a molts justificada (i a més, a més, tan extesa) em faria dir coses no gaire maques d’una feina que la trobo preciosa. Preciosa en l’essència. Una essència que avegades es deixa perdre, que s’enmascara amb l’arrogància, l’orgull, la pedanteria, l’altivesa de molts professionals contaminats per un no sé què, que embruta un mitjà tant antic com aquell estel que va utilitzar el Sr. Guillem Marcconi per començar a fer retransmissions…

La ràdio… sempre m’hi fa pensar… Em fa pensar en la companyia que arriba a fer aquest aparell d’on només surten veu, paraules, música... I aquí és on apareix el meu avi. Sempre el recordo assegut a la seva cadira de la xida, de cara a la finestra, seeeeempre observant el mateix paissatge, amb aquell retall de ‘caliquenyo’ (com deia ell) aguantat sempre per l’extrem dret dels seus llàvis envellits i gairebé desdibuixats. Escoltant la ràdio. Sempre la tenia encesa. Aprop. Mai oblidaré el dia que li vaig ensenyar el meu primer treball de ràdio. Aleshores l’Alzheimer, encara no s’havia apoderat d’ell. Era una gravació, un mini programa fet per tots els de la classe, que jo presentava. I va plorar. Em va dir que quan jo fos a la ràdio no deixaria d’escoltar-la mai. Però per desgràcia, no he estat a temps. El meu avi no m’ha pogut sentir mai per la ràdio…
Aquest record és el que no em permet contaminar-me. I és el que no em deixa despotricar, de l’experiència d’haver estat TREBALLANT (i dic TREBALLANT) 6 MESOS, SENSE COBRAR RES. Aferrant-me al dessitg irrefrenable de treballar en un mitjà, on la PARAULA és l’estrella, l’arma, l’eina, l’ànima. Només la Paraula. No importa la imatge, el que vas sentint et fa visualitzar simultàniament allò que perceps… En fí, ja estic divagant…
Així que sabeu què? Tinc la suficient paciència per esperar. Soc pacient. No tinc pressa. I una dignitat que em priva de passar per segons quins embuts. El meu avi estaria orgullós.

“Una imatge val més que mil paraules. Però una paraula ben dita pot evocar mil imatges”

ABRIL

El que realment compta, ÉS AIXÒ

2006-03-09T11:32:00.000+01:00

Hola Abril,

Para mí también ha sido muy agradable trabajar contigo durante todo este tiempo. Te deseo mucha suerte y espero que sigamos en contacto en el futuro. Ya me contarás donde estás cuando empieces en un sitio nuevo.

Un abrazo y hasta pronto,

Eugenia Fierros

Oficina turismo de Noruega

------------------------------------------------------------------------------------------------

Que et vagi tot molt bé, Abril.

Estanis PeinadoDirector
Descobrir Catalunya

------------------------------------------------------------------------------------------------

Buenos días Abril,

Gracias por ponerte en contacto con nosotros, desde el equipo de do it te deseamos mucha suerte en tu nueva etapa profesional. Confiamos en seguir en contacto una vez te hayas reubicado en algún otro medio, ¡especialmente si decides continuar en el sector del turismo!
Para nosotros ha sido muy agradable trabajar contigo durante este tiempo, y te damos las gracias por tu colaboración en las diferentes entrevistas que hemos gestionado con el equipo de Viajar es un Placer.Reiterándote nuestros mejores deseos,

Un abrazo,

Oihana Casas

Do it. Comunicación & Marketing

------------------------------------------------------------------------------------------------

Igualment!! Ha estat un plaer treballar amb tu.

Fins aviat!!

Glòria

Dep. Premsa

Turisme de Catalunya

------------------------------------------------------------------------------------------------

Pero Abril!!! Podias haberte esperado al mes que viene….no? (por lo del nombre…..)
En fín, te echaré de menos y aprovecho para darte las gracias por tu colaboración y tu interés en todo lo relacionado con Le Meridien Barcelona.
Un fuerte abrazo y ya sabes donde me tienes para lo que puedas necesitar de nosotros.
Ana.

Ana Miquel

Public Relations Manager

Le Meridien Barcelona

------------------------------------------------------------------------------------------------

Hola Abril,

un fuerte abrazo por mi parte, aunque no hemos estado mucho tiempo en contacto, pero lo suficiente para tener un buen entendimiento.

Te deseo el mayor éxito en los nuevos desafíos que emprenderás, igualmente quedo a tu disposición.

Hasta pronto..

Luca Pacione

Delegado para Cataluña, Aragón, Baleares

LAN

------------------------------------------------------------------------------------------------

Querida Abril!

Buena suerte en aquello que desees emprender!

Cuenta conmigo y con la oficina de Turismo de Jordania
para cualquier cosa!

Saludos y cariño!.

Pedro D. Oviedo

Turismo de Jordania

------------------------------------------------------------------------------------------------

Llull et desitjo tota la sort del món en aquest nou camí . Tots sabem que és molt dificil treballar amb el Roman , però tu has demostrat que ets una profesional responsable i eficient.
gràcies, estic a la teva disposició.

David Velasco
Responsable del departament de creativitat de Cope BCN.

------------------------------------------------------------------------------------------------

**** Aquests són uns quants exemples del que realment em quedo del meu pas pel programa 'Viajar es un placer'. M'ho he passat genial treballant amb aquestes personetes encantadores (com aquestes me n'he trobat poques, la veritat...) que m'han ajudat sempre que ho he necessitat. A tots ells i els que aqui no apareixen: GRÀCIES!

ABRIL

L'adeu de Gabriel García Márquez

2006-02-28T19:18:00.000+01:00

(Aquest text l'he copiat íntegrament d'aquesta adreça http://www.holistica2000.com.ar/Pensant/Pensant43.htm crec que val la pena tenir-ho en compte)

''Gabriel García Márquez se ha retirado de la vida pública por razones de salud: cáncer linfático. Ahora, parece, que es cada vez más grave. Ha enviado una carta de despedida a sus amigos, y gracias a Internet está siendo difundida.
Les recomiendo su lectura porque es verdaderamente conmovedor este corto texto escrito por uno de los Latinoamericanos más brillantes de los últimos tiempos.
“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen. Escucharía cuando los demás hablan y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate!
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
Dios mío si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que les ofrecería a la luna. Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos...
Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un sólo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. Convencería a cada mujer u hombre que son mis favoritos y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas. Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma. Si supiera que esta fuera la última vez que te vea salir por la puerta, te daría un abrazo, un beso y te llamaría de nuevo para darte más. Si supiera que esta fuera la última vez que voy a oír tu voz, grabaría cada una de tus palabras para poder oírlas una y otra vez indefinidamente. Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo. Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” y todas las palabras de amor que conoces.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos cuanto te importan.
Si no lo haces hoy, mañana será igual que ayer. Y si no lo haces nunca tampoco importa.Ponle acción a tus sueños. El momento es éste.''

Apart dels conceptes religiosos és culpidor... conmou. Si més no fa pensar... ja m'ho direu!

Un petonarru!

ABRIL

Superat!

2006-02-27T15:22:00.000+01:00

Al perdre't jo a tu

tu i jo hem perdut.

Tu, perquè jo era

la que més t'estimava

i jo, perquè tu eres

el que més estimava.

Però de tots dos

tu perds més que jo.

Perquè jo podré

tornar a estimar

com t'estimava a tu,

però a tu mai més

t'estimaran

com ho feia jo.

(Sí. Era una cosa pendent. Ara ja està.)

ABRIL

Com soc

2006-02-27T12:04:00.000+01:00

Fa temps que hi penso… i justament des de fa tres dies, encara més intensament. La bona conversa amb el meu bon amic, m’ha fet trobar no respostes a tot allò que ens vam plantejar, sino més aviat, una mena de sinòpsis amb un possible final encertat… Què complicat que ho faig… ja ho se… Però què no és complicat?
Tens raó… normalment no mostro el meu malestar, com tampoc no deixo aflorar la inquietud davant la tristeza que certes coses em provoquen… no és la meva menera de ser… i no et podria donar una explicació coherent del per què. Simplement soc així. La meva escassa, però a la vegada intensa, experiència de la vida, m’ha fet tal i com soc ara. Sempre he lliurat les batalles amb la por, amb la tristeza, amb el dubte, sola; però no perquè ho estigués, sino perquè sempre ho he preferit. Possiblement, gràcies a que mai he estat sola, he decidit tapar (per dir-ho d’alguna manera) una part de mi tant humana. Al cap i a la fi, tots sempre ho fem… Però també tens raó, quan dius que ‘de un tiempo a esta parte’ mostro més la meva part anímica. Suposo que estic acceptant la meva fragilitat (però ser fràgil no vol dir ser dèbil, el vidre per exemple, és fràgil, però pot suportar molt pes…). No ho se… O potser he aguantat massa (i massa coses…), i el cansansi fa que vulgui desfer-me d’algunes càrregues que porto a la motxilla. En això heu tingut MOLT a veure vosaltres, la meva familia no de sang, sino de VIDA.
I aquí és on (entre d’altres) apareix amb força la DINNA. La meva Dinna. La ‘prendota’. Tot un referent per a mi, un exemple a seguir com pocs. La que ha estat donant corda a la meva màquina perquè no es parés mai. Ella amb la seva veu dolça, però no per això menys ferma, m’ha donat els millors concells, m’ha regalat el seu temps, i s’ha convertit en la germana gran que sempre he volgut tenir, i que per fí, puc dir que la tinc. (T’ESTIMO PRENDA!!)
Però tornant al tema… El fet que avegades no expliqui algunes de les coses que em pertorven, no vol dir que quan estic amb vosaltres no sigui jo, tot el contrari, és quan realment ho soc. I és quan realment em sento bé.
Si no hi estàs d’acord, o tens algun comentari a afegir, ja saps el lloc de reunió. Tu, jo i dues cervesetes ben fresques…

(continuarà……. …. … .. .)

Petonets per a tutti!
ABRIL

El principi...

2006-02-24T17:22:00.000+01:00

Diuen que els principis mai són fàcils... Però la veritat és que m'encanten! tot és nou, tens molta energia per regalar, moltes ganes de fer-ho bé... en fi, suposo que es pot resumir en que tot allò que comences, et fa i et dóna IL·LUSIÓ! Una il·lusió que s'ha de mantenir, cuidar-la, perquè es quedi el màxim de temps possible amb tu. I aquí estem.
Aquest blog es suma, al sac de cosetes noves que omplen la meva vida. Sincerament, he creat aquest espai, no només per penjar-hi fotografies, comentaris absurds (que tot sovint donen forma a la meva vida...), sinó per deixar constància de com és realment aquesta Abril, que encara que no ho sembli, té la ment plena de pensaments, dubtes, opinions, sensacions, somnis... que necessita treure'ls de mica en mica del cap (i de tant en tant, del seu cor).
No patiu! Això no serà un diàri personal on cada dia escriuré allò que m'ha passat del pal: 'Estimat diari: avui m'ha trucat tal i m'ha dit qual, i de l'emoció no se si podré dormir!..." ... ni molt menys...(tot i que no hi ha res de dolent ni de patètic en fer això; però diguem que no és el meu estil) Sinò que serà el meu lloc de reflexió, on podré dir i plasmar, tot allò que a vegades les circumstàncies no et permeten. El lloc, on quedaran enmagatzemats els moments, les persones, els sentiments, que de debò m'importen.
Algú pensarà que això és una xorrada, que és una parida... Però realment sempre he tingut la necessitat d'escriure. Escriure per a mi, escriure pels altres. Sempre he dit que és una de les poques coses que se'm dóna bé... Aquesta necessitat d'escriure, avegades malaltíssa, m'ha portat a dur sempre amb mi una llibreta i com a mínim un parell de bolígrafs (com tots els meus amigüitos sabeu). I d'això ja en fa uns quants anys... així que imagineu-vos l'inversió que he fet en llibretes, i com no, en bolis... per la qual cosa, finalment, he decidit tenir un blog. La meva economia m'ho agrairà, n'estic segura (i tu també, oi Litüls??).
Com molts de vosaltres sabeu, no he estat passant una bona època en uns quants aspectes... diguem que els fonaments de la meva seguretat van trontollar, però allà heu estat vosaltres, com sempre, per reforçar-los on calia. (Mont, Raül, Carol, Luisma què us puc dir? Sou els pilars de la meva vida! Us estimo!)....
Bé, després d'aquest moment emotiu... I JA PER ACABAR, només dir-vos una coseta: EL PASSAT ÉS HISTÒRIA, EL FUTUR UN MISTÈRI I EL PRESENT UN REGAL, PER AIXÒ ES DIU PRESENT!
Així que ja sabem tots el que hem de fer: DISFRUTAR-LO!!!

Petonets i abraçades gegants per tots!

ABRIL